Punt... i seguit

Després de qua­tre mesos, o, el que és el mateix, 52 ses­si­ons i, per tant, 52 tras­llats des de la presó fins al Tri­bu­nal Suprem, d’escol­tar prop de 500 tes­ti­mo­nis, pas­sar dos dies sen­cers veient vídeos de forma des­con­tex­tu­a­lit­zada, etcètera, Manuel Marc­hena va pro­nun­ciar ahir el típic “vist per a sentència”. Tant de bo sigui veri­tat i tots aquests dies al Suprem hagin ser­vit, almenys, perquè es redacti una sentència a poste­ri­ori. Això, però, en un judici polític en què el mateix cap d’Estat ha dema­nat a jut­ges i fis­cals que arri­bin allà on no ho facin els polítics, és molt difícil. En tot cas, la sentència no mar­carà, sigui la que sigui, cap punt final. Serà un punt... i seguit que farà que el següent paràgraf vagi en una o altra direcció.

D’entrada, cal ser cons­ci­ents que fis­ca­lia i advo­ca­cia de l’Estat dema­nen unes penes ele­vadíssi­mes de presó per al govern legítim i també que abso­lu­ta­ment tots els recur­sos per dema­nar la lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal han estat dene­gats, cosa que no és pas cap bon pre­sagi. De fet, en els seus al·legats finals, les defen­ses, a banda de dema­nar l’abso­lució dels 9 mem­bres del govern i dos acti­vis­tes soci­als jut­jats, dema­nen la lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal dels nou d’ells que patei­xen el càstig pre­ven­tiu de la presó. La decisió de la sala també serà una pista.

En tot cas, si el dia 31 de juliol, o a la tar­dor, el Tri­bu­nal Suprem sen­tenciés que no hi ha ni rebel·lió ni sedició, cosa invi­a­ble veient els seus escrits con­tra les lli­ber­tats pro­vi­si­o­nals, i la con­demna fos per mal­ver­sació i, per tant, a menys anys de presó, seria igual­ment una ver­go­nya democràtica. I és que es jutja un govern legítim que, amb tots els seus errors, va tirar enda­vant un man­dat popu­lar. Sí, a l’altra banda no es va voler fer política, però això no és pas res­pon­sa­bi­li­tat dels jut­jats. Aquesta ja la deci­di­rem els ciu­ta­dans en les elec­ci­ons. La sentència, doncs, serà un punt i seguit perquè l’objec­tiu final d’una part molt impor­tant dels cata­lans, en aug­ment des del 2012 per molt que es vul­gui dir el con­trari, serà exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. I això és el que s’haurà d’afron­tar si es vol posar el punt final a aquest con­flicte.