Dones que passegen

Entre les editorials independents, n’hi ha algunes d’extremadament petites, que no només sosté un editor sol a casa seva i amb prou feines visibilitat a l’exterior, sinó que a sobre treuen al mercat uns títols tan extravagants, tan poc comercials, que la seva mera existència sembla una contradicció. Perquè amb alguns dels llibres que publiquen aquests abnegats editors, no és pas que justet sobrevisquin, sinó que aspiren a una agonia persistent i, per contradictori que soni, feroçment activa. Són segells altament miraculosos, i a vegades de noms tan suggeridors com Wunderkammer, és a dir, “gabinet de meravelles”. Amb un nom així, ja està tot dit.

Però fins i tot la fascinació és una conquesta diària, i la periodista Elisabet Riera es dedica a cultivar-la en un despatx de Terrades, a l’Empordà, des d’on surten compaginades, en uns formats manejables, flonjos, d’un tacte agradabilíssim, obres de Pierre Loti, Rubén Darío, Raymond Roussel o Joséphin Péladan. Dins la seva col·lecció Cahiers, d’assaigs de butxaca, ha sortit no fa gaire La revolución de las flâneuses, de la també periodista cultural Anna M. Iglesia, doctorada precisament amb una tesi sobre el París del XIX i la flânerie. És un llibre que sembla il·lustrat amb una col llombarda, fins que t’hi acostes i veus que el ramell lilós de la portada correspon a uns preciosos cristalls d’ametista tallats a flor de roca. Una excel·lent lliçó per als que entrin en aquestes pàgines presumint que no hi han d’aprendre res que no sàpiguen sobre les dones i els seus espais de sociabilitat. Allà on preveies la col, és a dir, el tòpic de la reclusió femenina i la histèria sufragista, t’hi apareix la pedra tallada, amb tot de fulgors inesperats que van des de la silueta diminuta que René Caillebotte observa travessar el carrer en un quadre pintat el 1875 pel seu germà Gustave (la dona construint-se sota la mirada de l’home, a la mesura de la seva moral i el seu desig), fins a les dones assegudes al cafè o al llit d’hotel en la pintura de Hopper, per a les quals la soledat no és ja un atreviment punitiu, sinó un dret legítim, si les comparem amb la passatgera importunada pel seu veí de compartiment al famós quadre de Berthold Woltze El cavaller irritant. La flâneuse no és la versió femenina del flâneur, adverteix Iglesia invocant testimonis joiosos com els de Flora Tristán, Luisa Carnés i la sensacional Pardo Bazán, no almenys mentre Baudelaire la continuï adorant per la seva lleugeresa i fugacitat, com “una que passa”. No és tampoc la prostituta o l’obrera, les primeres a “fer el carrer”, a fer-lo seu literalment, perquè cal un subjecte que miri, camini i creï (algú desvagat?); cal que siguin elles qui s’escriguin i deixin de ser una silueta que llisca a la llunyania, rere la finestra, sense veu.