Alcàsser i el ser dona

Als que teníem (perdó: a les que teníem) la mateixa edat de les nenes d’Alcàsser quan en aquell suposat any d’eufòria col·lectiva, l’olímpic 1992, van ser cruelment torturades i assassinades, la societat ens va llançar un missatge que ens va quedar gravat com amb un ferro roent: vigileu què feu, com us comporteu i on i amb qui aneu. El concepte violència de gènere encara no s’havia formalitzat (va fer falta que un home cremés viva la seva dona, cinc anys després: es deia Ana Orantes), però totes ens vam reconèixer en silenci en la vulnerabilitat i en la desprotecció davant el poder masclista. Netflix ha estrenat un documental de cinc capítols sobre el cas Alcàsser. És un bon treball, no tant pel que fa a les ombres de la investigació policial (sense que això vulgui dir que hi hagi cap dubte dels culpables: Miguel Ricart, que ja ha sortit de la presó, i el fugitiu Antonio Anglés, que donen per mort però... qui ho sap) com justament per aquesta mirada agra que aporta de la veritable essència d’aquest crim macabre: les tres xiquetes van morir perquè eren dones. El circ mediàtic que es va muntar des del primer moment que van desaparèixer, i ja no diguem quan es van trobar els seus cadàvers, que va convertir el petit poble valencià en un plató de televisió per explotar el dolor de les famílies i dels veïns, també queda en carn viva en la docusèrie de Netflix. El 1992 sembla un any llunyà però per moltes coses continua sent avui.