Els mals del Banc d’Espanya

La darrera acció de govern de Mariano Rajoy, abans de deixar La Moncloa, va ser nomenar el governador del Banc d’Espanya. Aquest és un càrrec oficialment autònom, però realment supeditat al govern de torn. És una de les grans mentides de l’administració/justícia espanyola: hi ha una pila d’autoritats de primera fila que són tan autònoms com un canari dins d’una gàbia. En canvi, els subordinats –de director general cap avall– acostumen a ser bons professionals i honestos. Ho vaig comprovar fa anys, però la situació s’ha mantingut, pel que em diuen els coneixedors.

Uns exemples serviran per entendre la situació. El primer governador que vaig conèixer va ser nomenat marquès de Tejada pel caudillo Franco, que fins i tot es permetia donar títols nobiliaris quan no hi havia ni rei ni reina. Els seus subordinats i el món del Banc d’Espanya li deien marquès de Tajada, un nom al qual no cal donar explicacions.

Després, tenim el famós Mariano Rubio, que va acabar a la presó perquè considerava que el seu sou com a governador no era suficient. Hi va haver governadors, que eren catedràtics de finances, que es preocupaven més pel discurs que farien al Fons Monetari Internacional –per exemple– que per aquella colla de bancs i caixes que tants maldecaps els donaven. Altres eren mandres. Recordo una conferència del governador Caruana al Cercle d’Economia de Barcelona. Aquell matí jo havia llegit l’informe mensual del Banc d’Espanya, fet pel seu servei d’estudis, i vaig comprovar amb sorpresa que la conferència del governador era una còpia del mencionat informe. Com que sabia que Caruana era alacantí i entenia el català, em vaig posar darrere d’ell, acabada la conferència, i vaig explicar a un amic el que acabo de dir. Quan vaig acabar, Caruana es va girar i em va dirigir una mirada assassina, que em va donar una certa satisfacció.

Al marge dels governadors corruptes o amb penques, com l’esmentat Caruana, hi ha hagut els que dominaven tant l’economia financera com jo la llengua xinesa; alguns que en tenien una idea, alguns que demanaven ajut amb candeletes al ministre d’Hisenda i alguns que resolien ells sols els problemes que se’ls plantejaven, però malament. És el que ha passat amb la darrera crisi bancària, amb la pràctica desaparició de les caixes d’estalvi.

Posaré un exemple, perquè s’entengui. Hi havia bancs que traspassaven a societats especialitzades –empreses americanes amb filial a Madrid– la confecció dels balanços que presentarien als accionistes. Com que el Banc d’Espanya exigia a bancs i caixes una auditoria, o sigui la comprovació de les xifres donades, alguns d’aquests bancs i alguna caixa van nomenar com a auditor la mateixa empresa que havia confeccionat el balanç. Per tant, qui feia els balanços i l’auditor eren els mateixos. I com que no es podien contradir, donaven el vistiplau als balanços confeccionats. Aquesta estúpida criaturada era feta per uns personatges que tenien tots els diplomes del món en ciències financeres.

La solució a aquestes malifetes era demanar la cobertura de les pèrdues, no reconegudes en primera instància a la tresoreria pública. D’aquí en bona part el dèficit espectacular de l’economia espanyola. El principal culpable d’aquestes barroeries és aquest món que els catalans anomenem “Madrid”, que no vol dir la capital ni els madrilenys, però ja ens entenem.

Visca el pa! Visca el vi! Visca la... Signa l’article un fidel servidor de la constitució espanyola. Estic cansat de barroeries, saben!