Full de ruta
Dretes i esquerres
Just abans de l’esclat de la crisi econòmica del 2008 havia fet fortuna en les sobretaules panxacontentes la discutible afirmació que dretes i esquerres ja no existien, que havien estat fusionades en un sol objectiu de gestionar la riquesa d’una societat que s’apropava a la plena ocupació i a la barra lliure dels serveis públics. Després, prou que ho sabem, va venir l’esfondrament financer i l’enganxada de dits hipotecària generalitzada. Justament els únics que en van sortir ben parats van ser els bancs i les ideologies, novament atrinxerades en els eterns dos bàndols dels progressistes i dels conservadors. Recuperades les corresponents posicions al tauler polític, i per si encara quedava algun despistat incapaç de diferenciar-los, d’aleshores ençà els polítics ens han tornat a donar motius clars per identificar-los. Per exemple: quan enxarpen un càrrec públic enfangat en la corrupció, les esquerres el purguen. Quan l’enxampen les dretes, simplement el recol·loquen. Un altre tret distintiu havia estat fins ara la irrefrenable tendència dels militants de l’esquerra a criticar-se, barallar-se, escindir-se, reconciliar-se i apunyalar-se de nou. Fins que la gestació de l’engendre aquest del tripartit de dretes –les mateixes que criticaven la creació de suposats governs Frankenstein del PSOE– ha aixecat el teló per oferir-nos un espectacle inèdit encara més divertit: el Partit Popular, Ciutadans i Vox competint pel mateix espai, les mateixes cadires i la mateixa enganyifa de les promeses electorals. Fa goig veure les dretes nafrades amb les pròpies plantofades mentre van fent una bugada destinada a blanquejar els ultres i tan sols aconsegueixen perdre un llençol en cada centrifugada. L’última coixinera extraviada d’aquest aixovar tripartit selecte és Manuel Valls, socialdemòcrata mimat per les elits, padrí de les esquerres més radicals i ara enemistat amb els que li havien proporcionat l’altaveu. Un cacau digne de l’hilarant doctor Fronkonstin.