Quin descans!

La meva primera mestra de pàrvuls –una monja que era una santa dona– ens feia aprendre una oració, en aquells temps en castellà, que deia: “Con Dios me acuesto, con Dios me levanto, con la Virgen María y el Espítiu Santo.” No sé si aquests dies del judici al procés català hauríem de dir una cosa semblant, canviant Déu per la imatge de la sala del Suprem. Gràcies a la televisió, ens n’anàvem a dormir amb les entrevistes de Xavier Grasset a destacats juristes sobre el desplegament de la causa; ens llevàvem amb la connexió als jutjats per seguir les acusacions als independentistes o les defenses o les pròpies declaracions, segons el que tocava; seguíem els informatius a l’hora dels àpats; quedàvem presos del programa d’Helena Garcia Melero havent dinat, en què es tornaven a reproduir escenes del judici i se’n contrastaven les expressions; no deixàvem de mirar els telenotícies del vespre, i, si era dissabte, el programa Preguntes freqüents ens feia la dissecció fil per randa de tot el que havia significat la setmana. A les cases, doncs –em refereixo, és clar, a aquelles de sentiment catalanista–, gairebé no hi havia temps per a res més. N’estàvem força esgotats, però no ens podíem sostraure a l’atracció del tema, amb la vana il·lusió de descobrir algun gest, entre els acusadors, que ens pogués fer esperar un veredicte una mica més just que el que tothom preveu. I, sobretot, aquella actitud masoquista d’escoltar-ho tot també era una demostració de comunió espiritual amb els encausats i de patir, amb ells, tanta fal·làcia i tanta ignomínia. Després del “visto para sentencia” del president del tribunal, els detinguts segur que s’han sentit alleugerits. Nosaltres, també. Sobretot hem tornat a gaudir d’un munt d’hores que ara teníem hipotecades. Perquè… quantes hores hem passat pendents de la televisió? Quants articles o treballs en curs m’han quedat retardats per culpa del judici? El país s’ha col·lapsat i això seria bo si el resultat fos el que tots desitgem. Però això serà així? Què inventaran perquè l’Espanya profunda continuï encara tenallant-nos amb els seus tentacles? Algú prendrà nota de la voluntat dels catalans de retornar el tema al camp polític i dialogar-ho amb pau, sense la violència moral opressiva d’una Constitució que ens imposa silenci i que és la causa remota de la detenció dels que hi volen descobrir escletxes esperançadores? Qui em retorna les hores improductives perdudes? Qui compensa el temps de presó als meus estimats i admirats presos polítics?