Corbacho, la casta del 78

La majoria de barcelonins no saben qui és Celestino Corbacho, malgrat que hagi estat ministre de Treball i Immigració amb Rodríguez Zapatero i, anteriorment, del 1994 al 2008, alcalde de l’Hospitalet. Corbacho –Celes, per als amics– va arribar a l’alcaldia de rebot, gràcies a una maniobra orquestrada per ell mateix i executada pel sicari Pepe Zaragoza, el dels micròfons de La Camarga i Alicia Sánchez-Camacho i que llavors era secretari d’organització del PSC-PSOE. Quan Corbacho era regidor d’Urbanisme va promoure l’espionatge de qui en aquell moment era l’alcalde socialista de l’Hospitalet, Juan Ignacio Pujana. Segons em va explicar el mateix Zaragoza: fins i tot dormia en un cotxe per seguir els moviments de Pujana per aconseguir trobar-li una taca, alguna cosa que pogués servir per desfer-se’n. No els va costar gaire esbrinar que Pujana havia cobrat comissions il·legals per donar llum verd a la construcció d’aparcaments municipals. Ells mateixos van filtrar-ho a la premsa. L’instint criminal del Zaragoza és molt agut.

El 31 de juliol del 1995 Pujana fou condemnat a sis anys d’inhabilitació, 300.000 pessetes de multa i un mes i un dia d’arrest per un delicte de tràfic d’influències, però no per suborn, que era el que havia denunciat Corbacho. El règim del 78 s’ha caracteritzat per la corrupció partidista, que ha estat aprofitada per personatges dèbils d’esperit però àvids de diners. L’Oriol Pujol n’és el darrer i més patètic exemple. Tant és que la trajectòria prèvia d’alguns d’aquest polítics fos irreprotxable i fins compromesa amb els d’oposició democràtica, el sistema orquestrat arran dels pactes de la Transició va obrir la porta a la corrupció, per començar perquè encara ara ningú no s’ha preocupat d’investigar d’on prové la fortuna immensa que té Joan Carles I i, consegüentment, la seva descendència. No ho dic jo, sinó que ho ha investigat molt rebé el jove historiador Jaume Muñoz Jofre a La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). El famós Estat constitucional s’ha gangrenat per la corrupció. Té raó Muñoz quan afirma que, com més sensació d’impunitat té el poder, més corrupte és. El pitjor és normalitzar la corrupció fins que convé a algú destapar-la per destruir l’adversari. Es digui Pujana, Pujol o Narcís Serra. I això és el que va fer Corbacho amb Pujana.

Ara hem sabut que Manuel Valls cobra (no sé si podrà continuar cobrant-ho legalment ara que ja és regidor) 20.000 euros nets al més, però Corbacho va arribar a cobrar-ne 230.000 anuals quan ocupava tants càrrecs que no cabien en una targeta de visita: primer secretari del PSC de l’Hospitalet, secretari de política municipal del PSC i vocal del Comitè Federal del PSOE, alcalde, president de la Diputació, vocal del Consell General de la Fira de Barcelona i de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, president de l’Institut del Teatre, del Museu Marítim de Barcelona, del CCCB i membre del comitè d’honor del Congres Forestal Català. La cirereta del pastís va ser el nomenament com a ministre. Va durar només dos anys, però tots els que no recorden el seu nom sí que deuen recordar la reforma laboral que va impulsar i que va comportar l’abaratiment dels acomiadaments. Cap grup va donar-hi suport i fins i tot es va abstenir Antonio Gutiérrez, diputat del PSOE i exsecretari general de CCOO.

Acabada l’etapa de ministre, Corbacho va retornar a Catalunya i el 2010 va ser elegit diputat del Parlament fins al 2015. Les turbulències del procés independentista van allunyar-lo d’un PSC, suposadament catalanista, que també acabaria expulsant els Maragall, Elena o Geli. I si Maragall va anar transitant cap a l’esquerra independentista per trobar-hi refugi polític, Corbacho va decantar-se per la dreta unionista. Al capdavall ell provenia de la Federació Catalana del PSOE mentre que els Maragall venien del Front Obrer de Catalunya (FOC). Dissabte passat, Corbacho va impedir que Maragall accedís a l’alcaldia de Barcelona prestant el seu vot a Ada Colau, l’alcaldessa-frau. Cs ho va criticar quan ja s’havia perpetrat l’acció. Ara sembla ser que Corbacho trenca amb Valls i farà pinya amb els altres dos regidors de Cs. No tinc clar qui és el trànsfuga, si Valls o Corbacho, però es veu que l’exalcalde i exministre i ex tantes coses gràcies a la seva militància socialista, ha posat com a condició per abandonar Valls i retre fidelitat al seu nou partit que el col·loquin a la Diputació de Barcelona i així anar fent caixa. A uns els fan senadors autonòmics i als altres, diputats provincials, però tots fan la mateixa olor de la casta del 78.