El ‘condottiero’

En 1479 Andrea del Verrocchio, mestre de Leonardo da Vinci, escultor destacat de l’impressionant Renaixement italià, va immortalitzar la figura eqüestre del condottiero italià Colleoni. La història d’Itàlia està plena de condottieri, o mercenaris, que eren contractats pels senyors feudals o les signorie –com la de Florència– per a lliurar batalles segons els seus interessos personals. Eren cabdills a la disposició de qui pagava, no importava la causa. Eren polivalents amb els seus serveis, sempre a punt. En aquest embogit procés multielectoral del qual acabem de sortir a mig fer, una cosa semblant s’ha produït entre nosaltres. Una burgesia, residual i covarda, ha prestat els seus favors financers a un candidat a l’alcaldia de Barcelona, procedent d’una brillant carrera política a França, Manuel Valls. Una operació llampec, de pur màrqueting i oportunisme, que va poder haver estat encertada, d’haver assortit els resultats vinguts de gust. Fet i fet, una fallida, un fiasco. Ningú és capaç d’improvisar una operació d’aquesta naturalesa en sis mesos. Només els neòfits locals podien imaginar-ho, tenint en compte la distorsió estratègica en el procediment (Ciutadans no és un aparell de lloguer per a qualsevol projecte) i el mal càlcul de les aptituds dels afins convergents en la recollita dels vots necessaris. Mai la fortalesa a conquistar (alcaldia de Barcelona) va ser més feble: descrèdit personal de l’alcaldessa, desintegració de forces del suport partidari (ni els comuns són ja el que eren, ni la CUP era admissible en el nou escenari polític que es perfilava), ni la competència tan dividida oferia parangó amb Manuel Valls.

No entraré jo en la dinàmica dels fets, sinó en el significat de les seves conseqüènciesConfiar en el fust de la burgesia catalana avui és apostar per una entelèquia. El procés ha vingut a demostrar que els nets i plançons d’aquella burgesia de “fabricants i banquers” del segle XIX, que tant valorava Vicens Vives i el mateix Josep Pla, s’ha diluït amb els seus fantasmes i les seves pors. Ha venut bona part dels seus patrimonis, ha escarnit la memòria dels seus avantpassats, ha invertit els seus diners en fons internacionals, ha traslladat la seva residència en no pocs casos en l’exterior, etc. Es tracta d’una burgesia apòcrifa, en molts casos apòstata del seu lideratge social heretat. Un tal desistiment de responsabilitats socials no s’esmena amb el fitxatge de polítics –condottieri–, sinó amb la implicació personal i de les seves postures en operacions serioses i consistents, com va ser la del Foment del Treball Nacional en 1980 amb Alfredo Molinas al capdavant i que va suposar un canvi de 180 graus en el veredicte de les urnes en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. D’una esquerra marxista (PSUC+PSC) d’inexorable victòria segons les enquestes es va passar a un triomf del centredreta nacionalista català (CiU+ERC), allunyat de qualsevol temptació marxista. Era el que es corresponia amb una societat industrial i de classes mitjanes. Però en aquell cas l’estratègia va estar perfectament definida, les forces econòmiques unides, la burgesia absolutament liderada des de Foment del Treball, i l’imprescindible finançament garantit. Les conseqüències: 23 anys de govern moderat a Catalunya, gradual disgregació de l’esquerra, restes residuals del PSUC i el comunisme català i un Jordi Pujol regnant durant diverses legislatures. Res a veure aquell balanç amb el pobre resultat d’aquesta operació, de molta menys envergadura i dimensió. Mobilitzar i persuadir 7 milions de catalans resultava molt més ardu que ara amb 1.800.000 barcelonins. Ni el símptoma postpart ni la simbologia admeten comparació entre les conseqüències d’una i altra operació diguem que “empresarial”. En el cas de Valls la confusió sobre l’origen de l’operació ha existit des del començament de la mateixa. El va captar per a la seva causa Albert Rivera, o més aviat li va ser ofert des de cercles empresarials per a aprofitar el suport estructural de Cs? Penso que més que desitjat, va ser ofert. Qui podia imaginar que un excap de govern de França se sotmetria al mandat d’un líder inexpert en tasques de govern i alta política com Rivera? Somiar, somiar… Com admetre la ingerència permanent de Macron, com a padrí i tutor internacional de Cs, si els interessos d’Espanya no han coincidit gairebé mai amb França, país que va acollir ETA, i que només es va mullar quan Sarkozy va prendre les regnes del poder gal? (La justícia francesa acaba d’alliberar Josu Ternera…) Si Rivera oficia de soci de Macron, i aquest té una opinió bastant adversa de Valls, a què venen ara els seus escarafalls? “No em fio de Valls –va dir Macron una vegada–; el crec capaç de qualsevol mala jugada.” I ara ho ha demostrat.

Jo vaig votar Valls i li vaig donar suport, i demano perdó. Vist el succeït el dia després. Vaig confiar en la seva campanya frontal contra Colau“Voleu fer fora Ada Colau, voteu Valls”, deia en campanya!. Com tants altres electors, em sento estafat, enganyat, manipulat. És el contrari al principi ètic de la democràcia: la fidelitat i el compromís del vot rebut. Com es justifica moralment utilitzar el vot per al contrari de la proposta compromesa? Això és senzillament mentir el votant, i malversar el vot, o torçar el propòsit compromès del votant, és traïció al sistema democràtic. Ningú em convencerà del contrari. Ni Valls, per més que ho juri, perquè ja ni el seu fonament és fiable. Si, a la política, se li furta el fonament ètic, no quedarà res respectable en la fonamentació política. D’igual manera, si es menyscaba la fiabilitat del compromís amb l’elector i la coherència amb les propostes del postulant, la democràcia quedarà en ruïnes. Justament el mercadeig dels resultats en mans dels polítics mediocres acabarà sent un tèrmit per al sistema. Ningú sabrà realment què vota, ni en què es convertirà el seu vot. Conclusió, després del 26 de maig: o es canvia aquesta pèssima llei electoral i es proposen llistes obertes i doble volta, o la fenomenologia de l’ocorregut en l’actual mercadeig de pactes prenuncia el descrèdit i la fallida del nostre sistema, tal com avui el tenim formulat.