Avaluació de juny

Aquests dies estem sentint queixar-se molts docents perquè el programa Esfera, del Departament d’Educació, està donant problemes a l’hora d’introduir les avaluacions de final de curs dels alumnes de les diverses etapes educatives. Malgrat tots els discursos i retòriques que ens parlen de les innovacions i transformacions educatives, resulta que, a la fi, l’engranatge burocraticoadministratiu, amb formats i nomenclatures més modernes, complica la tasca certificadora de l’avaluació dels alumnes a final de curs. Però no havíem quedat que en un aprenentatge de tipus competencial l’avaluació es situava també al servei de l’aprenentatge de cada alumne i s’adaptava a cada ritme personal? Per què, doncs, el mes de juny continua sent el de l’arribada a unes fites que es pressuposen comunes al conjunt de l’alumnat, simplement perquè aquests comparteixen curs escolar o edat cronològica? Això és un contrasentit pedagògic. Si reconeixem que tots els alumnes són diversos, aprenen a ritmes diferents, tenen diversitat de motivacions, capacitats, interessos i assoleixen diferents graus de domini de les competències escolars en virtut de totes aquestes variables diferencials, per què ens empenyem a certificar, en formats estandarditzats, les suposades fites d’aprenentatge assolides? I, a més, fixem el mes de juny com un estadi d’arribada col·lectiva en lloc de disposar d’una mirada global i fruit d’un contínuum on avaluació i aprenentatge interaccionen i s’entremesclen en un procés d’aprenentatge que, encara que es produeix en un espai social, acaba personalitzant-se i, per tant, allunya la possibilitat de ser avaluat de forma finalista sota terminis prefixats de forma universal. Fins que no alliberem l’escola de la funció de qualificació i, per extensió, classificatòria i certificadora de pretesos aprenentatges adquirits, que es poden mesurar sota uns mateixos paràmetres per al conjunt dels alumnes; fins que no trenquem amb la concepció de l’avaluació com un element sancionador d’allò que s’ha après, però també del que no s’ha après, segons la prescripció curricular: “tocava haver après això aquest mes de juny”; fins que no superem aquesta equació perversa, la transformació educativa de què parlem serà només una ornamentació, donat que es mostrarà incapaç de sacsejar les bases de l’actual sistema educatiu concebut també, no ho oblidem, perquè pugui, mitjançant l’avaluació, diferenciar l’alumnat. Al final de la denominada educació bàsica, què hem de certificar? Els aprenentatges es demostren a la pràctica. Els nostres sistemes d’avaluació i certificació poden demostrar realment el que saben, el que saben fer, el que són i senten, socialment i personalment, els nostres alumnes? L’Esfera mesura o mostra això? Pensem-hi.