Ho tornen a fer

Els al·legats finals d’alguns presos polítics al Suprem van deixar una frase que ha ressonat per la política catalana durant dies, i encara dura: “Ho tornarem a fer.” La major part de l’independentisme ho ha celebrat, pel que té de fermesa personal i col·lectiva, per reivindicar uns fets pacífics (fer manifestacions, posar urnes a disposició dels ciutadans, i actuar en coherència amb el resultat d’aquestes urnes), i també pel que té d’esperança de continuar en algun moment el torcebraç polític i ciutadà a l’Estat. Una altra part de l’independentisme n’ha renegat, assenyalant que si es tracta de fer-ho exactament igual i amb el mateix resultat inacabat, no val la pena posar-s’hi. I des de l’unionisme bonista ho troben d’una irresponsabilitat absoluta. L’altre unionisme es frega les mans, pensant en uns anys més de condemna.

Molt bé. Però aquí hi falla alguna cosa. Aquest “ho tornarem a fer” no és l’únic que s’ha dit, darrerament, però ningú s’hi ha posat les mans al cap ni hi ha parat la més mínima atenció. Però el cas és que ells, els no independentistes, també diuen que ho tornaran a fer. Exactament igual. El PP, Cs i Vox fins i tot ho van posar als programes electorals: 155 fins a la rendició total. El PSOE no vol fer-se cap foto d’investidura amb independentistes, ni tornar a cap taula de diàleg que no passi per fer combregar els altres amb els límits d’una Constitució, l’actual, que segons enquestes només té el 15% del suport social al país. Mentre s’exigeix diàleg amb renúncies als indepes, se’ls aplica un cordó sanitari a Barcelona, i es manté fiscalia i advocacia repartint llenya judicial a cor què vols. El PSC ha tingut diversos cops a punt l’escrit per al TC per allò que pugui fer la mesa del Parlament. Però de moment la mesa fa bondat. Ho tornaran a fer? Ja ho estan fent. Ells sí.

Fa més de set anys que bloquegen l’aspiració d’una part important de la societat catalana, tan important que crea majories fins i tot en les condicions més adverses. Un bloqueig constant del que vol la meitat més o menys de la societat i que, buscant-ne la rendició, finalment la van abocar a la unilateralitat. En qualsevol lloc del món un bloqueig tan bèstia hauria fet esclatar violència. N’hi va haver, però només d’una part. Han actuat com uns autèntics irresponsables. I, per si no n’hi hagués prou, ho continuen fent.