Fiblada de foc a l’ànima

Segurament quan vostè llegeixi això al llarg del dia d’avui les flames encara estaran cremant amb força al nord de la Ribera d’Ebre, potser descontrolades endinsant-se cap al Segrià i calcinant centenars d’hectàrees malgrat l’esforç impagable de desenes de bombers, voluntaris i altres servidors públics per aturar una llengua de foc inabastable pel vent i l’alta temperatura. Feia dies que es temia pel còctel explosiu d’una primavera molt seca i una onada de calor extrema en l’època de major irradiació de l’any, i ahir els pitjors auguris es van confirmar allà on potser tenien més números, una terra dura, de secà, a la Catalunya profunda. Una terra que d’aquí a tres setmanes tindrà el trist honor de commemorar el desè aniversari d’un altre gran foc tràgic, el que va provocar la mort de cinc bombers vora l’Horta de Sant Joan, en un episodi, per cert, pel qual van detenir dos sospitosos que ni tan sols han jutjat encara.

Les imatges de desolació ens colpien ahir altre cop, i feien feredat, en especial les del ramader totalment enfonsat per la mort, més que pèrdua, de més de 200 ovelles i diversos cavalls a la seva granja de la Torre de l’Espanyol, que amb llàgrimes als ulls lamentava que no els va poder salvar. Ell se’n va sortir, però li han arrencat un tros de vida. I no és l’únic. Un foc així és com una fiblada a l’ànima de la terra, i també de la seva gent, que forma part intrínseca d’un paisatge cada cop més erm entre els efectes del canvi climàtic i la despoblació rural. La sensació de tristesa i buidor els pròxims dies, entre els seus habitants, serà gairebé equiparable a la pèrdua d’algú molt proper. El territori plora, i compte perquè cap racó n’està a recer, del perill. L’estiu es pot fer molt llarg, i de país només en tenim un.