Està fitxant, Sánchez?

L’obligació de fitxar diàriament a la feina tant a l’entrada com a la sortida ha estat un dels últims regals del govern en funcions de Pedro Sánchez. La mesura en vigor des del maig pretenia detectar hores extres i descansos fraudulents, però un mes després de l’aprovació és legítim capgirar l’objectiu en el cas de l’inquilí de La Moncloa i exigir-li si està complint les hores mínimes. Està fitxant, Pedro Sánchez? El lector que paga 1,20 euros al quiosc o una subscripció no es mereix que li siguin retornades preguntes sobre el poder, quan el que li haurien d’arribar amb el diari són respostes o informacions que acostin les respostes o que millorin les preguntes. Però és que amb Sánchez això és impossible perquè ha fet del 2019 un homenatge al quietisme silent de Mariano Rajoy i ni parla en públic ni accepta preguntes: el record de la seva veu a Madrid rendint comptes es limita gairebé exclusivament al 15 de febrer, en què anuncia l’avançament electoral al 28 d’abril, i al 6 de juny, en el qual va comunicar que el rei Felip VI l’havia proposat de candidat a la investidura. Des del triomf electoral del 28 d’abril han passat seixanta dies i al públic que assisteix atònit al circ de la investidura li agradaria veure el full de càlcul de La Moncloa amb hores d’entrada i hores de sortida. Perquè és cert que Sánchez apareix al TGV Madrid-Granada, a bord de l’avió oficial Falcon... Però això són les hores d’entrada, les de sortida o l’equivalent a la pausa del cafè? Per sort per a una Espanya al·lèrgica a les rigideses horàries, el Tribunal Suprem –qui, si no?– ha sortit al rescat amb una sentència pionera que obliga a comptabilitzar com a horari laboral el temps que empleats de la tabaquera Altadis han dedicat a jugar partits de futbol amb els clients. Si un partit de futbol és feina, què no podrà anotar Sánchez com a jornada laboral quan el públic no el veu aparèixer en l’obra de teatre de la seva pròpia investidura?