De set en set
Consistoris
La constitució dels consistoris de l’onzè mandat municipal ha estat una de les més complexes de les viscudes, amb acords quasi impossibles i batalles que han obert ferides difícils de cicatritzar. Han existit desacords de tota mena i, en el desenllaç final, no sempre ha triomfat qui tenia més arguments. Aquests dies es viurà la segona part, quan es formin els governs municipals, que teòricament expressaran els acords d’investidura, i mostraran les entranyes dels pactes secrets fins ara no explicats.
És legítim que ostenti una alcaldia qui té més suports per fer-ho, en una elecció de segon nivell, i és trist que s’imposi la teoria del mal menor per triar un alcalde o alcaldessa. És complicat gestionar amb un govern minoritari i amb actituds que oblidin els avantatges del consens. Però tot això es veurà durant els quatre anys que els nous consistoris tenen al davant, amb l’ombra de possibles mocions de censura que sempre són més una qüestió numèrica que no pas fruit d’una bona o mala gestió.
En el joc de cadires, l’elector a vegades es queda amb la recança que els partits no respecten el seu vot, quan els pactes postelectorals arriben a modificar els resultats de les urnes i li és difícil entendre que l’estabilitat dels governs se sustenta en els acords de majories. Amb tot, no és el mateix un acord d’investidura que un pacte de govern i aleshores tota l’arquitectura d’un consistori pot trontollar. En alguns ajuntaments els números són molt justos i això pot passar.
Potser estaria bé implementar una llei com la francesa de doble volta, en què els dos candidats finalistes poguessin ser referendats pels mateixos electors. Semblaria un resultat més representatiu.