Cruïlla de la investidura

Les forces independentistes catalanes amb representació al Congrés dels Diputats (ERC, 15 diputats; JxCat, 7) es debaten en la incertesa de si resulta més convenient per avançar en el procés cap a l’autodeterminació donar –encara que sigui via abstenció en segona volta– o no donar suport al candidat del PSOE Pedro Sánchez en el debat d’investidura. En el moment d’escriure aquestes línies, sembla que ERC, conjuntament amb EH Bildu (4 diputats), es decanta per l’abstenció si Sánchez opta per la via del diàleg i la negociació. En una línia similar s’han expressat des de la presó Jordi Turull, Jordi Sànchez i Josep Rull en una carta adreçada a l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont on, contràriament a aquest i al president Quim Torra i la portaveu de JxCat al Congrés Laura Borràs que aposten per votar negativament, advoquen per l’abstenció ja que consideren que contribuiria a fer rellevant la seva representació parlamentària.

En suma, sembla que estem lluny, doncs, del com pitjor millor –de fet, com pitjor sempre pitjor– o que tant li fa un govern de la dreta que un del PSOE –tot i que en la qüestió de la indissoluble unitat d’Espanya no hi ha diferències fonamentals sí que n’hi ha en les formes i en la concepció d’Espanya– i que a hores d’ara només resta per veure com argumentaran ERC i JxCat la seva abstenció.

Certament, Sánchez i la prepotència jacobina de determinats sectors del socialisme no ho posen fàcil i juguen amb l’amenaça de repetir eleccions, la qual cosa, segons les enquestes, penalitzaria Cs i Vox i reforçaria un bipartidisme en hores baixes. Fa unes setmanes van acusar ERC –i en menor mesura JxCat– de trencar la cortesia parlamentària en negar-se a donar el vistiplau perquè Miquel Iceta esdevingués senador autonòmic en substitució de l’expresident José Montilla i pogués així presidir el Senat. Potser sí que fou un error impedir-ho, però, és clar, no es pot al·ludir a la cortesia parlamentària quan només uns dies abans Sánchez s’havia negat a incorporar en la mesa del Congrés dels Diputats cap representant dels partits independentistes i els equiparava així per exclusió a Vox. També es va impedir la participació d’Oriol Junqueras en el debat electoral de TV3 al·legant la incompatibilitat amb els horaris penitenciaris.

I Sánchez ho segueix posant difícil. Es pot entendre que no l’il·lusioni compartir govern amb Pablo Iglesias i nomenar ministres d’Unidas Podemos (UP), però algú hauria de recordar-li que només té 123 escons i amb aquest nombre pretendre un govern en solitari o sense pactes previs amb les forces d’esquerres és posar-se en mans del PP o de Cs, dos partits escorats cap a l’extrema dreta. L’obstinació de Sánchez en pressionar Albert Rivera a través dels poders fàctics econòmics per aconseguir l’abstenció de Cs és un error que pot hipotecar el futur de l’esquerra espanyola.

El PSOE hauria de llegir bé els resultats electorals. El 28 d’abril, el PSOE va obtenir 7.480.755 vots i UP 3.732.929, és a dir, en el seu conjunt l’esquerra espanyola va sumar un total d’11.213.684, el 42,6% del total (dels quals 1.573.081 a Catalunya, el 37,9% dels vots emesos en les quatre demarcacions catalanes); mentre que el PP aconseguia 4.356.023 vots, Cs 4.136.600 i Vox 2.677.173, que fan un total d’11.169.796 per a la dreta espanyola (dels quals només 825.786 a Catalunya), el 42,4% del total. En definitiva, un empat tècnic entre esquerra i dreta que només es trenca quan es consideren els resultats de Catalunya i Euskadi, on la dreta espanyola obté una escassa representació (del 19,9 i del 12,8%, respectivament), mentre que l’esquerra espanyola es manté en percentatges només cinc punts inferiors a la mitjana estatal, però on la suma d’ERC (1.015.355 vots), JxCat (497.638), PNB (394.627) i EH Bildu (212.200) representa el 8,1% del total dels vots emesos en tot l’Estat.

En definitiva, uns resultats que no haurien de ser difícils d’interpretar, si això de dretes i esquerres (o deixem-ho en socialdemocràcia) encara té sentit. La lògica apunta a la formació d’un govern de coalició, de cooperació –o com es vulgui dir– del PSOE i UP amb un suport extern –via abstenció– de les forces independentistes catalanes amb la voluntat d’obrir un diàleg sobre el conflicte polític a Catalunya i trobar una sortida viable i justa a la situació dels presos polítics i dels polítics exiliats. Un pacte vergonyant del PSOE amb Cs, fruit de la pressió dels poders econòmics i mediàtics espanyols i dels sectors jacobins socialistes, contribuiria a dretanitzar la política espanyola, suposaria un retrocés polític que encara malmetria més la ja qüestionada credibilitat democràtica del Regne d’Espanya i impediria trobar una solució dialogada a la situació de Catalunya i a la reivindicació del dret a decidir.