Protegim l’Arnau

Subscric tot el que va escriure Jaume Vidal, el cap de cultura d’aquest diari, en la seva columna d’aquest dilluns dedicada al filòsof i crític d’art Arnau Puig. Jo, com ell i com tants altres que hem tingut la sort de poder-nos dedicar a l’escriptura de l’art (des del periodisme, des de la crítica, des del comissariat...) ens sentim deixebles de les seves formes i dels seus fons de pensament (en plural, mai unívocs). El “mestre Arnau”, li diem sovint, amb el goig indescriptible que ens produeix entroncar-nos amb una tradició que la seva llarga vida ha arrossegat fins als nostres temps, és a dir, fins a nosaltres. L’Arnau, que podria ser el meu avi, m’ha fet sentir intel·lectualment més desperta que molta gent de la meva generació. Despert que vol dir obert, crític i autocrític. “M’estan mitificant”, em deia aquests dies un pèl embogits en ple debat per la preservació del seu fons personal. M’ho deia amb aquell somriure trapella que tant el caracteritza. I m’insistia que sempre s’ha sentit reconegut, que se sent estimat pel país que estima, que no retreu res a ningú. D’altres, aprofiten el mal tracte que reben (i que el reben injustament) per treure tota la bilis que poden i més contra tot el que té a veure amb el país. No és (només) el seu fons el que hem de protegir. És (sobretot) ell qui s’ho mereix. Caldria establir un grau de reconeixement màxim per a aquestes figures culturals, que, per cert, podríem comptar amb els dits de les mans.