Faré veure que ho sé tot

Tot comença quan en Mas, vull dir el president Mas, s’adona que les coses estan malament però que a Madrid no volen canviar res. El president pensa: el que hem de fer és declarar la independència i llavor sí que voldran negociar. Però no pot declarar-la. Veu que no pot. Però la pregunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es creuen que podem? Si es creuen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem independents. Primer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que criden cada vegada que els convoquen els 11 de Setembre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majoria no. N’hi ha que pensen que és impossible. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho creuen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho creuen, serà com si s’ho creguessin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I deixen fer. Els uns assegurant que sí i els altres assegurant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octubre. Els de Madrid no s’ho creuen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè falten moltes coses. Però els uns estan contents perquè s’ha fet, i els altres enfadats perquè no ho han sabut evitar.

Tornem a la política. Els de Barcelona fan veure que es creuen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho creuen. Fins que fan números: dos milions dos-cents mil votants fan de mal amagar. Llavors cal canviar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha fet un cop d’estat, una insurrecció, una rebel·lió... I ara ho pagareu. Saben prou bé que no és veritat, però ara han de fer veure que s’ho creuen. Creuen de cor que hi ha hagut alçament general, armat i violent, devastador. Engeguen totes les forces de l’Estat que caldria engegar si la revolta fos real. Fan veure que és veritat. Més ben dit, fan veure que es creuen que és veritat. El rei, el govern, les forces de l’ordre, els tribunals, la premsa, els audiovisuals, les xarxes. Tots d’acord. “Ens ho creiem.” De fet –pensen– és ben igual què va passar. L’important, el que compta, el que jutjarem és el que creiem que va passar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que creiem que va passar. Si no fossin tan reals la ràbia, l’enveja i l’odi anticatalans que s’amaguen darrere les màscares dels actors d’aquesta comèdia, tot podria acabar prou bé. Però, és evident que, com a molt, ens voldran fer creure que les coses s’encarrilen. I potser nosaltres farem veure que ens ho creiem.