Tor des d’un dron

A la contraportada del butlletí de Tor hi apareix aquesta enigmàtica fotografia, aconseguida amb una càmera instal·lada en un dron. La gent del poble eleva els palmells de les mans, amb aspecte festiu, tot esperant la festa major que com sempre se celebrarà el segon diumenge de juliol. Tor és poble del Baix Empordà que pertany al municipi de la Tallada. La població no sobrepassa les 130 persones –gairebé igualats el nombre d’homes i el de dones– i la vitalitat que se’n desprèn és extraordinària. Aviat s’entén repassant la revista que editen, Tor de Dret, que enguany compleix vint-i-cinc anys. Una publicació de 75 pàgines, atapeïda de fotografies. A l’interior es compendia el passat, present i futur d’aquesta petita localitat que podria passar desapercebuda si no fos per la vitalitat que pàgina rere pàgina es desprèn de la publicació. Els seus vilatans es manifesten amants de les tradicions, de la terra, de l’entorn, del bon veïnatge, i de la projecció al futur, perquè tenen clar que el món canvia, i la joventut creix d’una altra manera. Se senten molt orgullosos pel fet que mossèn Planellas, fill de Verges, i que exercia de rector a Tor, ha estat elevat recentment a arquebisbe de Tarragona. I també d’una vilatana, Irene Falgàs, que actualment viu a Boston amb la seva família i treballa d’investigadora en una unitat de recerca mèdica, però que enyora el seu poble. Vides i més vides –i també vides passades– que reben la corresponent atenció en les densíssimes pàgines d’aquest butlletí. No crec que hi falti ningú!

El secret pot raure en la complicitat d’una persona, Pep Collelldemont, antic director d’El Punt, ja jubilat, que conserva aquella passió que el va portar a publicar el primer número l’any 1995. En Pep –el puc anomenar així– desborda jovialitat en tota la seva persona! Però sense la col·laboració d’un bon equip, i un ambient de poble vibrant, aquesta publicació actual no hauria estat possible.

Des del 2009 el poble va quedar dividit per una nova carretera que li va canviar la fesomia. Passats els anys, reconeixen que ara seria problemàtic que tot el trànsit actual continués passant per l’antiga carretera de tota la vida. Llavors hi va haver opinions de tota mena, i alguna emprenyada forta, però el poble torna a estar pacificat i reconeix que “estem a vint minuts de Figueres!”.

Allà, al mig d’aquella terra de secà, amb petites ondulacions, a l’ombra del Montgrí, el meu avi de Verges m’hi va deixar una peça de terra, regada pel canal de la presa de Colomers. Uneix al seu valor econòmic –escàs, com tot el que toca actualment la pagesia– el sentimental. Allà s’hi conserven velles arrels que passaran de generació en generació.