Desmuntant l’u d’octubre

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona són més importants del que sembla. L’unionisme va veure, per primer cop en tot aquest recent cicle electoral, que era possible derrotar l’independentisme i que això, per tant, es podia donar també en les properes eleccions catalanes. I mentre els dos principals partits independentistes, els que, des del govern, van fer possible l’u d’octubre, ERC i Junts per Catalunya (per anomenar-lo en la seva terminologia actual), continuen pensant que es pot dirigir el partit, el govern, i la part que els pertoca del procés, des de la presó o l’exili, en un error que pagarem car durant molts i molts anys, la resta de partits s’han posat a treballar. I, sobretot, el PSC i Comuns, que han vist la porta oberta a posar fi a aquest somni sense raó que és l’independentisme.

El darrer capítol en aquest procés per enterrar l’1-O ha estat el preacord entre el PSC i JxCat per liderar la Diputació de Barcelona. Els socialistes pacten amb els del diable, amb els de Carles Puigdemont, i no salten tots els barons en tromba? La prova del cotó fluix. Des de la seu del PSC es va orquestrar l’operació per evitar que Ernest Maragall fos alcalde de Barcelona però és obvi que aquesta va molt més enllà i pretén fer més gran l’esquerda que sempre ha existit entre ERC i JxCat. Una esquerda que hauria pogut suportar els embats si s’hagués pactat una estratègia unitària, no pas una unitat que tothom sap impossible. Els uneix el destí final però no el com arribar-hi ni, sobretot, el què fer després. Doncs que haguessin treballat això. Doncs ni això. I ara a esbudellar-se mútuament intentant convèncer la gent, cansada de veure com el que van aconseguir l’1-O i el 3-O es va fent fonedís, de si és més greu pactar amb el 155 a Sant Cugat, Figueres o, segurament pel seu pressupost, la Diputació de Barcelona. En el procés, els partits han anat sempre a remolc de la gent i tot sembla indicar que en la seva nova fase, quan sigui que arribi, tornarà a ser així.