Opinió

Tribuna

Entrevistar polítics

“A Catalunya tenim una llarga experiència d’entrevistes a polítics i, en general, podem estar satisfets del nivell

El delicat art de l’entrevista política s’ha convertit en una temible eina de combat. Els polítics l’anhelen i la temen. Els periodistes, també. Però, el dret a preguntar és l’essència del periodisme. Perquè el periodista no és pas qui té algun títol universitari, és el ciutadà o ciutadana a qui se li reconeix el doble dret de preguntar i de fer públiques les respostes.

La tensió entre periodistes i polítics forma part del contracte i de l’ofici. És l’expressió d’unes lògiques d’intervenció pública irreductibles i sovint oposades. Mentre el polític es proposa de controlar el relat i de guardar secrets, el periodista malda per desvelar-los i per problematitzar el discurs. Fa uns dies, Lídia Heredia, directora d’Els matins, de TV3, consumada entrevistadora, admetia: “L’entrevista política s’ha tornat molt dura.”

En temps de campanya electoral, les entrevistes als candidats es converteixen en rutina d’aparador. Als polítics els interessa “sortir”, “aparèixer”, i les respostes solen ser previsibles o irrellevants. En canvi, fora de campanya, la pràctica de l’entrevista política pot resultar molt més productiva i fins i tot trencadora. El referent clàssic és el documental d’Errol Morris The Fog of War (2003), la visió sobre la guerra del Vietnam a través d’una llarga entrevista a Robert McNamara, secretari de Defensa dels EUA (1961-1968).

Disposem d’un llegat immens d’entrevistes imprescindibles a personalitats rellevants del pensament, de l’art, de la ciència o de la política. Cal recordar el mític programa Apostrophes, de Bernat Pivot, a la francesa Antenne 2 (1975-1990)? O entre nosaltres: el programa Personatges, de Montserrat Roig (TVE 1977-1978), o Identitats, de Josep Maria Espinàs (TV3 1984-1988)? Avui, per la facilitat de registre i de transmissió, les entrevistes en profunditat abunden a la xarxa. Un exemple: les entrevistes a les líders internacionals del feminisme invitades enguany pel CCCB (Judith Butler, Angela Davis, Chimamanda Ngozi Adichie, Virginie Despentes, Rita Segado, etc.).

En el camp polític, la bona entrevista, sobretot a qui ostenta responsabilitats de govern, planteja reptes específics tant als periodistes com als polítics. Exigeix almenys tres condicions: un personatge d’interès públic que es presti a ser preguntat; un/una periodista independent que formuli preguntes intel·ligents; i una posada en escena adient amb una promoció adequada. Algunes entrevistes recents seran matèria obligada d’estudi en els màsters de periodisme polític. En recordaré dues. La primera, la de Marc Sala a Arnaldo Otegi, a TVE (26-6-19), una entrevista al líder d’HB Bildu, la segona força política del País Basc, ofegada pel gran soroll provocat per les dretes espanyoles abans i després i contra l’emissió. Soroll que silencià les seves propostes. Una d’elles era la creació d’una “comissió de la veritat” sobre “totes” les víctimes en els anys de la violència.

La segona digna de passar als annals és la que va protagonitzar Josep Borrell, ministre espanyol d’Exteriors, a preguntes del periodista Tim Sebastian a la TV alemanya Deutsche Welle (28-3-19). Ho recordem: al minut 5, Borrell l’amenaça de marxar i al minut 11 li diu “stop this record” i se’n va. Després, ho reconsidera i torna al plató. El tema en desacord: la situació a Catalunya i els presos polítics. Una seqüència inefable de pura tensió entre dos poders.

A Catalunya tenim una llarga experiència d’entrevistes a polítics, i en general podem estar satisfets del nivell i qualitat dels i de les periodistes. Disposem d’antecedents memorables com el programa La nit al dia, de Mònica Terribas (TV3, 2002-2008). Aquests darrers anys hem gaudit en molts moments del FAQS i moltes de les entrevistes de Ricard Ustrell, Laura Rosel i Cristina Puig. Justament, Laura Rosel explicà, a preguntes de Jordi Grau, en una llarga entrevista a Girona la setmana dels Rahola, les interioritats del FAQS. L’entrevista, disponible a Youtube (com la majoria dels programes citats), és una autèntica lliçó de bon periodisme polític.

No en dubto: l’entrevista en profunditat als polítics i governants és un art i una tècnica, però sobretot una eina essencial de la missió democràtica del periodisme. L’interès de disposar de bones i freqüents entrevistes als amos del poder polític és una aportació exclusiva i única del bon periodisme perquè respon al dret de conèixer i d’informar-se dels ciutadans, al deure de rendir comptes per part dels polítics i, en general, a les exigències d’una democràcia de qualitat en una societat cada cop més opaca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.