Fes-ho tu

Fes-ho tu, camina descalç per l’asfalt un dia d’estiu, en plena onada de calor. Fes-ho tu, imbècil, però deixa el teu gos a casa amb aigua fresca a la vora. Mira que és fàcil sortir un moment al carrer, enganxar el revers de la mà a terra, durant només cinc segons. Si ho pots suportar sense fer-te l’heroi, puja a casa, lliga el gos i passegeu. Si has de treure la mà perquè et cremes, no treguis el gos fins més tard, quan el sol hagi caigut i l’asfalt ja no recordi l’olla que tu, gamarús, ja no poses a bullir perquè és estiu i prefereixes una sopa freda. Els gossos tenen coixinets que no només serveixen per esmorteir el pes de l’animal i per protegir les potes de l’impacte continu contra el paviment. Són pell i la pell es crema. Sembla un tema de sentit comú, el menys comú de tots els sentits. L’altre dia vaig abandonar els musclos de roca que estava paladejant en un restaurant i em vaig dirigir (d’entrada, amb amabilitat) a un matrimoni que passejava un gos a les dues del migdia. “S’acaba de banyar”, em va contestar el cretí de l’amo. Des de l’aigua fins on érem en aquell moment, el pobre gos havia hagut de travessar tota la sorra (bullent), havia passat el passeig enquitranat (bullent) i havia fet un bon tram de carrer (bullent). Tenia el pèl completament sec i la llengua li tocava a terra. El matrimoni anava ben calçat, amb vambes i mitjons blancs, com els carrinclons. Vaig agafar la mà de l’amo i la hi vaig acompanyar fins a terra. La va treure al cap de mig segon. Es cremava. Fes-ho tu, curt, camina metres i metres amb les mans a terra i la llengua enfora. Segur que pots; el cervell no et pesa prou per perdre l’equilibri.