1969: saludar l’Ebre

Aquests dies de juliol fa 50 anys vaig anar a buscar l’Ebre, i no em va costar gaire: des de Vilanova vaig pujar en una d’aquelles carraques ferroviàries (fusta, fum i ferro) que, en quatre horetes, em diposità a Ascó on, sota el rellotge de l’estació i fumant el seu Celtas sacerdotal –sense filtre–, m’esperava Joan Masip, de Cabacés, al Priorat, que llavors era rector de la feligresia de la Torre de l’Espanyol, al marge esquerre del riu, un poble que ara –en raó de l’incendi de fa tres setmanes– ja deu conèixer tot Catalunya.

Mossèn Masip (Cabacés, 1927-Benissanet, 1990), amb aquell aire inevitable de mossèn Tronxo que gastava, em va dur al marge dret de l’Ebre, al pas de barca per anar a l’altra riba, i es limità a dir-me: “Aquí el tens.” Em semblava impossible veure’l de tan a prop, amb aquell fru-fru aigualint les arrels de xops i tamarius, d’àlbers i pollancres, lliscant amb fluència, com pit de dona a punt de rebentar. I la travessa de les aigües, imatge i símbol del camí de la vida, de l’origen segur al destí incert. Em sentia flotar damunt la barcassa, tot ben airejat, en companyia de carros, mules i algun cotxe, d’aquell català riberenc que ressonava a les meves orelles juvenils amb la gràcia de les sentències medievals.

Aquella setmana estiuenca a la Torre va suposar la meva immersió física i metafísica –com els hindús quan es bategen al Ganges– en el dolç líquid dels temps geològics, en el riu dels ibers que dona nom a Ibèria, aquesta Península “inacabada” que deia el gran Gaziel. Ha passat una determinada quantitat de temps –una misèria comparant-ho en termes també geològics–, però significativa humanament parlant. Per mi, és com si fos abans-d’ahir, tot i les considerables convulsions que ha sofert la comarca, aquesta Ribera d’Ebre que es mereixia molta millor sort que la que la història li ha deparat. Quan hi vaig acudir per primer cop ningú no havia sentit parlar, encara, de nuclears –aviat arribarien els maletins de Fecsa subornant propietaris de terres i ajuntaments–, però l’Ebre ja s’estava domesticant, amb les grans preses de Mequinensa i Riba-roja (que s’acabava d’inaugurar i que vaig poder visitar) i, aviat també, els anys 1973-74, el franquisme tecnocràtic de l’Opus, en estreta aliança amb els ianquis del Banc Mundial i amb una alta burgesia financera catalana, ja completament descatalanitzada, completarien l’operació presentant el gran projecte de transvasament de l’Ebre en dues direccions: cap al nord, Tarragona i Barcelona, i al sud, cap a Castelló i València.

Era l’inici, amb els baixos preus agraris, de l’emigració rural a les grans ciutats, del despoblament i l’abandonament dels camps, de la tecnificació abusiva de l’agricultura, del sacrifici de la ramaderia forestal i de l’explotació familiar agrària i, alhora, d’implantar en aquests espais gairebé sense gent aquelles infraestructures de proveïments d’energia i aigua que farien encara més grans les àrees urbanes i industrials. És que, amb tot aquest procés, algú se sorprèn que tants llocs de la Catalunya agrària es desertitzi i es cremi? El que s’ha cremat vora l’Ebre encara ho porto ben viu al meu cor.