Plensa

Un dia, passejant per Manhattan, tot de sobte veig una escultura que consistia en un cap de dona allargat. M’hi vaig atansar i en vaig quedar fascinada. Era una escultura de Plensa, el guardonat escultor català, que també conrea altres arts. Em vaig quedar una estona fascinada. Recentment ha fet una exposició a la Ciutat de les Arts de València, uns caps de dona en ferro que, arrenglerats, és la bellesa pura i immòbil pròpia d’un gran creador.

I és que l’art català està en bona forma, malgrat tots els entrebancs polítics i policials que aboquen ara i adés sobre nosaltres. Un dels grans de la pintura és Miquel Barceló, i en literatura tenim Miquel de Palol entre d’altres noms eximis. Com arreu, la cultura de la venda –el best-seller, la pintura decorativa, etc.– predomina en la difusió per interessos econòmics. Però tenim una munió de gent de primera categoria, a més de l’art, en la investigació i talent científic.

Ho saben, els polítics, que, entre baralla i baralla, haurien de pensar en dues coses fonamentals? Que són aquestes:

1.- La normalització de la llengua. L’autoodi i la incúria estan fent del català una llengua folklòrica. Sense llengua, no tenim país, així de clar. Per això els nostres enemics faran el que sigui contra la llengua, malgrat que fins i tot la seva Constitució reconeix la llengua catalana i que a Catalunya (no als Països Catalans, “¡hasta ahí podíamos llegar!”) l’anomena “nacionalidad”.

2.- La cura intensa que s’ha de tenir en el desenvolupament de la cultura. Enfront de la cultura dels míssils del senyor Trump, un país europeu hauria de mimar i aportar quantitats substancioses a la investigació i al conreu de les arts.

Amb aquests dues condicions, Catalunya accediria a les cotes més elevades de prestigi. Com han fet els nòrdics, que al principi de l’edat mitjana eren “els bàrbars del nord”. Sí: aplaudim Plensa i llegim bona literatura. Aquesta és la clau de tot plegat.