El mirall de Josep Pla

Vivim dies estranys, de xafogor climàtica i política i tot es fa calorós, pesat i suat. La data de la sentència contra els presos polítics es va acostant i no hi ha indicis que s’aconsegueixi prou consens ni per fer una aturada simbòlica. Els partits independentistes dediquen més esforços a posar-se pals a les rodes recíprocament i a disputar-se parcel·les de poder que no pas a enfortir el front comú sobiranista. Tot decau i aquella República que havia de ser com una plaça major ha passat a ser un carreró curt sense sortida. Ens veiem incapaços de trobar sentit al buit que ha omplert els dies des de l’1-O. I quan ens preguntem per què però la mandra d’endevinar les respostes fàcils ens fa fugir cap a altres entreteniments, com la lectura, aleshores l’atzar –o la predeterminació– pot fer que ensopeguem amb textos que fan l’efecte d’una llum aclaridora.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses és un treball del professor Francesc Montero que recull notes diverses de Josep Pla escrites entre el 1950 i la fi dels seixanta. Entre les pàgines 68 i 79 de l’edició de Destino, s’hi pot trobar una nota que radiografia la idiosincràsia dels catalans. No hi ha prou espai per reproduir-la sencera ni seria honest citar-ne algunes frases deslligant-les del context literari i semàntic del conjunt de l’article, encara que m’atreveixo a citar-ne una a tall d’exemple: “El primer drama del català consisteix en què té por de ser ell mateix.” Però llegeixin-la sencera i veuran que Josep Pla, efectivament, seguia l’exemple de Stendhal i passava el mirall al seu voltant per descriure el que veia, que seixanta anys més tard no ha canviat essencialment.