El dret de sentir-nos catalans

Sóc un dels 485.000 catalans que han exercit el seu dret de vot en la consulta sobre la independència. Per tant, sóc membre de la cinquena part dels 2,3 milions de persones que formen el cens de les poblacions on s'ha celebrat la consulta fins ara, i n'estic orgullós, tenint en compte la indiferència gairebé absoluta, quan no pejorativa, amb què han tractat les consultes la majoria de mitjans de comunicació fets a Barcelona, i les dificultats econòmiques i tècniques que han tingut les comissions locals per organitzar-les. A més, hi ha el trist paper que hi estan jugant els partits. Els socialistes han passat del respecte inicial a definir-s'hi en contra i els ecosocialistes s'abstenen recordant que són federalistes (en quin estat?); els convergents, a priori, estan a favor de les consultes, però en la realitat tampoc no han acabat de mobilitzar els seus votants. Els d'Esquerra són els qui més hi han jugat, però perquè no fos dit tampoc han volgut que se'ls veiés gaire, i treballs han tingut a entendre's amb les CUP i altres grups independentistes. I les arengues dels opositors al dret a l'autodeterminació (és del que estem parlant) amb argumentacions tan peregrines com qüestionar que puguin votar els majors de 16 anys (no saben que una bona part podran votar a la tardor, i els altres, l'any vinent?), o el fet que els immigrants també hagin pogut exercir el seu dret de vot (que els volen només per explotar-los treballant?) Tot plegat acaba fent omplir la pica de la paciència més remota. No em considero un patriota, en el sentit de voler vessar la meva sang i encara menys la dels altres per aquest país, ni per cap. La humanitat ha evolucionat prou perquè no ens deixem enganyar ni per idees bel·licistes ni per principis religiosos. Però m'exaspera quan sembla que no tenim ni el dret de sentir-nos catalans a casa nostra.