Una resposta extraordinària

El Tribunal Suprem, en la seva enèsima vulneració de drets polítics i la seva mil·lèsima cabriola argumental, ha denegat la petició del regidor de Junts per Catalunya, Joaquim Forn, per assistir al darrer ple de l’Ajuntament de Barcelona. Els magistrats de la sala segona han destinat un foli a argumentar la seva decisió, espai més que suficient per tornar a posar de manifest la seva arbitrarietat. Diuen que són conscients “de les restriccions que implica la privació de llibertat”, però les consideren “proporcionades” respecte a la necessitat de “preservar els fins del procés penal en un moment en què ja ha finalitzat l’acte del judici oral”; i, per aquest motiu, conclouen que el permís sol·licitat “no revesteix el caràcter d’extraordinari”. L’alcaldessa, Ada Colau, va convocar en ple de forma “extraordinària”, sense el caràcter “periòdic i preestablert”; però, segons sembla, la definició de la paraula “extraordinari” que apareix en el reglament orgànic municipal (articles 66 a 68) no és la mateixa que la del diccionari de butxacó del Tribunal Suprem. No només era extraordinària la convocatòria, sinó també el tema que va aprovar-se: la definició del cartipàs municipal. De fet, hi ha pocs temes més “extraordinaris” que aquest, a banda de l’elecció de l’alcalde o alcaldessa o de l’aprovació del pressupost anual. La decisió del Suprem és, doncs, un autèntic despropòsit que no només lesiona els drets d’un representant, sinó la de tots els votants, donat que altera les majories polítiques. Les conseqüències són prou conegudes; però allò que hauria de ser diferent és la nostra reacció. En aquest sentit, es fa difícil pensar que la resposta a aquest nou abús hagi de passar, només, per una queixa oral o escrita; o, fins i tot, per situar un llaç groc a la cadira del regidor absent. Estaria bé que comencéssim a pensar en solucions que, des del màxim consens, ens permetessin respondre, de forma contundent, a una vulneració de drets que, malauradament, ja comença a ser ordinària.