Tres quilòmetres i mig

L’A-2 a les comarques gironines és una mena de riu Guadiana, que apareix i desapareix del nostre paisatge, després de passar per un periple d’obres que s’eternitzen per desdoblar petits trams de l’N-II, tots ells fets amb comptagotes, i a una velocitat de país tercermundista. Cal remuntar-se els anys vuitanta per trobar els primer tràmits encaminats a convertir en una autovia de quatre carrils la vella i anacrònica carretera general (l’N-II) a les comarques gironines. Just va ser el 1983 quan l’aleshores ministre de Foment, Josep Borrell, anunciava la posada a licitació dels primers trams del desdoblament gironí de l’N-II. Van passar els anys noranta sense que es mogués absolutament res, i no veuríem començar els primers treballs fins al 2004, ja entrats en el segle XXI, perquè tres anys després, el 2007, el Ministeri de Foment inaugurés els primers vuit quilòmetres del tram entre Caldes de Malavella i Fornells de la Selva. Després caldria comptar set anys més, fins al desembre del 2014, perquè s’obrís al trànsit el desdoblament dels 6,6 quilòmetres que hi ha entre Caldes de Malavella i Sils, que havien quedat empantanegats durant cinc anys. Pel tram de 2,7 quilòmetres entre Maçanet de la Selva i Sils, vam haver d’esperar fins al novembre de l’any passat perquè entrés en funcionament.

El darrer tros, el de Vilademuls, de només 3,4 quilòmetres, anomenat oficialment el de Medinyà i Orriols, ha estat el darrer. Iniciat el 2009, fa setmanes que està acabat, però fins ahir al matí encara hi havia cons i senyalització restringint-hi el trànsit. El govern de l’Estat, després de realitzar una obra amb tanta rapidesa, celeritat, perseverança, esparpillament i eficàcia, va esperar que el secretari d’estat d’Infraestructures, Pedro Saura, posés en servei la carretera presumint, i sense cap mena de rubor es vantava de les magnífiques inversions de l’Estat a Catalunya. Si hem esperat i patit deu anys d’obres –que en són 36 des de l’anunci de Borrell– per fer tres quilòmetres i mig, la cosa ja no ens venia d’aquí i hem pogut esperar el polític de torn. Les obres de tots aquests trams han estat rocambolesques, s’aturaven i s’engegaven, per les dificultats econòmiques de les constructores, o per les retallades en infraestructures per part del govern de l’Estat, que curiosament sempre, sempre, afectaven de manera especial Catalunya. És l’Estat que tenim!