Rebrotem!

Just abans de començar a escriure aquestes ratlles he fet una aportació a Rebrotem, un projecte solidari per ajudar a reconstruir la terra devastada fa escassament un mes per l’incendi que va afectar les comarques del Segrià, les Garrigues i, sobretot, la Ribera d’Ebre. L’ajuda és avui molt necessària per revertir, en part, aquell desastre. Somriures contra les llàgrimes dels afectats. Contra el dolor provocat per les flames. Contra el nou paisatge gris impregnat d’olor de fum. La solidaritat com a eina imprescindible per canviar una situació injusta.

Però al costat de tot això, la clau de volta de tot continua sent quin model de país volem. En quina mena de país volem que visquin els nostre fills, i els seus i els seus... Mentre la Ribera d’Ebre cremava com una teia, Barcelona i la seva àrea metropolitana patien un nou episodi de contaminació per damunt dels límits tolerables. Mentre el despoblament afecta cada vegada més les comarques de la perifèria de Catalunya, a Barcelona continuen els desnonaments, i el nombre de persones sense llar ha assolit xifres realment esgarrifoses.

La superfície de bosc s’ha doblat a Catalunya en les darreres dècades. I ja se sap: menys camps treballats i més vegetació desordenada impliquen moltes més possibilitats de patir incendis desbocats com els de fa un mes. Tenir menys població i, sobretot, menys pagesos i ramaders que protegeixin i cuidin la terra acaba sent una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment. Els terrenys llaurats van ser els més grans tallafocs contra aquell desastre, tal com es pot veure en nombroses fotografies aèries. Aquest és el paradigma. Segurament poques persones sabrien col·locar en un mapa la Torre de l’Espanyol, el municipi on va començar tot. Però allò important és que la gent hauria de poder treballar i viure amb dignitat a la Torre de l’Espanyol, a Salàs de Pallars, a Maials o a Pinós, per posar només quatre exemples. Ens hi va el futur i ens hi va la vida. Rebrotem!