Els herois (2)

Vaig tenir-la d’alumna a 1r de BUP ara fa més de vint anys. Es feia dir “Te”. Un dia li vaig preguntar per què? “Perquè he vist que, per viure, en faria prou amb les lletres que comencen per te.” El perfil de la serra del Cadí transitava per la finestra de l’autobús escolar quan vaig demanar-li: “Què vols dir?!” T es va disparar: “Soc toixa, sense topalls, vinc del tronc torçat de Tànatos, i tinc tot el temps temprat de la Terra.” Després que hagués dit allò, el paisatge va continuar existint, a fora de l’autobús, com per afermar alguna estabilitat.

T passava “una mala època”. Atenta, tímida i educada, excel·lia en dibuix artístic, poesia i manualitats, i els seus companys deien que tocava molt bé el violoncel. Durant aquell curs venia a classe, però deixava tots els exàmens en blanc. Com a tutor seu, condicionat per la meva inexpertesa i per la pressió d’un sistema educatiu que s’autolegitimava a través d’alumnes lluminosos que haurien funcionat igual de bé sense el sistema educatiu, vaig haver d’entrevistar-me amb els pares de T, i d’advertir-los que si a la segona avaluació T mantenia aquella actitud, la junta d’avaluació la comminaria a plegar. Aquell curs jo impartia l’assignatura de literatura universal i vaig fer llegir El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Al segon trimestre, abans de plegar, T va continuar deixant en blanc toootes les preguntes dels exàmens. Excepte una: Què és el que t’ha agradat més del llibre El vigilant en el camp de sègol? Aquí T va contestar: “La pregunta que es fa Holden Caufield: «On van els ànecs, a l’hivern, quan el llac està glaçat?»”

Quan dos anys més tard em van demanar si podia pronunciar unes paraules en el seu enterrament, vaig agafar aire, i vaig pujar a l’altar per recitar: “On van els ànecs, a l’hivern, quan el llac està glaçat?”