Guerra i pau

“Els meus nets han d’entendre que l’estat natural de la vida és la guerra, és la confrontació, és el conflicte”, segons ens va explicar el Sr. Borrell, en el seu discurs final a l’escola d’estiu del PSC d’aquest any, just abans d’elogiar els 70 anys de pau a Europa; a tall d’exemple del que afirmava, va insinuar que conflictes com el que hi ha entre Catalunya i Espanya poden acabar com els de l’ex-Iugoslàvia. Tot plegat ens proporciona un cop d’ull fascinant a la mentalitat d’aquest diplomàtic que xampurreja l’anglès i ni tan sols acaba de dominar el seu idioma matern. A l’univers borrellià, a l’Europa de la UE la pau funciona com un preservatiu immens que manté els països (i les “regions”) en un estat d’inèrcia esterilitzada (i desinfectada?) perquè no s’impregnin els uns als altres amb l’esperma virulenta de la confrontació, que no és sinó un sinònim, segons Borrell, de la violència desenfrenada. Però què passa quan una de les parts en conflicte demana una solució negociada, tal com passa en el cas català? Doncs es veu que la resposta “natural” és, també, la violència, sigui la de l’1-O o bé la de la presó preventiva injustificable (que també és una forma d’agressió). De fet, segur que Borrell hauria estat d’acord amb la frase “Quan la diplomàcia s’acaba, la guerra comença”, si no l’hagués signada Adolf Hitler. Com que a Catalunya la diplomàcia espanyola ha brillat per la seva absència, això vol dir que s’ha acabat? I això vol dir que la guerra comença? Senyor Borrell?