Independència i realitat

Si Catalunya no és ara mateix un estat independent no és tan sols per la repressió brutal que exerceix l’Estat espanyol sobre nosaltres. Si Catalunya no és ara mateix un territori on hi ha un litigi amb la secessió en el centre és perquè l’octubre de l’any 2017 vàrem malbaratar una oportunitat històrica. Malbaratada aquesta –aleshores sí– s’instaurà un règim repressor que, fins ara, cal dir, ha mostrat una efectivitat notable. Una efectivitat directament proporcional a la nostra capacitat de resignar-se, tan humana com inútil. Perquè, al capdavall, no era pas la independència, sinó l’hegemonia, allò que en veritat els partits cercaven amb anhel. L’hegemonia pel poder, i no la llibertat de la nació i la seva concreció en un estat lliure. Tanmateix, les formes prou que es van guardar en el període entre 2012 i 2017. Emperò, en l’actualitat els partits sobiranistes han renunciat de facto a la bella i noble idea d’independitzar-se i malden –no saben pas com fer-ho– per marcir aquella llavor que el poble va plantar en els polítics. I el poble va creure, i vàrem fer camí plegats. A empentes i rodolons. Amb totes aquelles dilacions –9-N– imprescindibles a fi de retardar allò que ningú podia ja aturar. O sí. Car entre els uns i els altres –i ja no saps qui són els uns i qui són els altres– l’envit de l’1 d’octubre s’ha convertit en un embat impossible de resoldre amb l’estratagema actual. Perquè he de dir que les coses –tot és millorable– es van fer raonablement bé fins al dia del referèndum. Però ara resulta que “no estàvem preparats”. Un argumentari que no encaixa bé amb la realitat. Perquè les institucions i l’economia catalanes són més fortes que les de Letònia o Eslovènia –joves estats independents–. O, ja posats a dir, que les de qualsevol altre estat postcolonial a l’època. Cerquen el nostre esgotament anímic i mental, i reclamen un diàleg impossible. Esgota escoltar els falsos arguments. D’aquí el pànic generalitzat en tots dos bàndols. La possibilitat d’independència és real, però ningú ho contempla ni ho desitja. Dit altrament, ningú vol passar el Rubicó. Defensar unes idees implica la voluntat de projectar-les amb un propòsit clar: llur materialització. La independència de Catalunya té una relació directa amb la llibertat i la democràcia. Per tant, i també, amb el benestar material i espiritual de la ciutadania. Si no, per què volem la secessió? Mai l’Estat negociarà aital premissa en cap sentit. És bo de perdre la innocència i deixar de “creure” de manera acrítica. Que quedi dit com cal: ara mateix existeixen les condicions materials per a un procés ordenat de secessió. És la independència un matís de voluntat. Entre el poder i el voler hi pot haver un abisme. El de l’hegemonia política, l’únic que ara sembla interessar als partits sobiranistes.