Qui estima la seua llengua

En l’edició d’ahir del nostre –del seu– diari, el company Guillem Vidal entrevistava Tesa. No sé si la coneixen, però Tesa és una rapera de la Ribera Baixa que està fent parlar, musicalment, molt. I a sobre ha aconseguit fer rapejar el gran Vicent Torrent d’Al Tall en un dels seus treballs titulat Qui estima la seua llengua. Un cant a la lluita per la supervivència lingüística. És una cançó de reivindicació però d’esperança: “una mà en l’aire per a qui estima el valencià, una mà en l’aire i en l’altra una destral”, diu Tesa. “Dos i dos són quatre, qui ens ho hauria de dir? La nostra llengua és viva igual ara com ahir, ningú podrà esborrar-la, que per això estem ací. I seguiran parlant-la els fills dels nostres fills”, respon el mestre Torrent. Perdonin, però de vegades tinc la sensació que els principatins ens mirem massa el melic. I hauríem de prendre exemple de la cultura de resistència d’altres parts del país. El català que es parla al sud del país, que no és altre que el valencià que parlem al nord, està en setge permanent. A desenes de milers de famílies se’ls impedeix cada any encara avui escolaritzar els fills en valencià. Han tingut un govern catalanofòbic durant dècades. I malgrat tot, hi ha una munió de gent que no es resigna. Reivindiquen Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. I sorgeixen grups musicals tan importants com Obrint Pas, Zoo, Pupil·les o la mateixa Tesa, que arrosseguen milers de joves. Es recrea la cultura popular amb Pep Gimeno Botifarra i s’agafa el testimoni d’Al Tall o Miquel Gil. Actuant al nord, aquest cap de setmana a l’Acampada Jove de Montblanc davant desenes de milers de joves lluitadors en un cartell impressionant de grups que canten en català. I al sud, el cap de setmana vinent a l’Aplec del Ports. No tinc clar que tothom al Principat entengui en profunditat què significa tot això. Perquè els estudis són imprescindibles, i que la situació del català no és per tirar coets és evident. Però més enllà de la necessària tasca de les administracions, la llengua depèn de tots i cadascú de nosaltres. Consciència i acció. I com deia Fuster: “O ara o mai.”