L’arc que es tensa

“Con cobardía nunca se vence al nacionalismo.” Aquesta va ser la conclusió bèl·lica d’Albert Rivera, el 29 d’abril de 2018, en el tuit on va ensenyar el rostre dels nou professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca que eren investigats per haver assenyalat els fills de guàrdies civils que estudiaven en el centre, l’endemà de l’1 d’octubre: “Los maestros separatistas que señalaron públicamente. La fiscalía les investiga por delitos de odio.” Aquell mateix dia, un diari madrileny titulava “Los nueve profesores catalanes de la infàmia” i n’ensenyava les cares i en deia els noms, i un altre rotatiu parlava de “l’infern” que estaven vivint aquells nens, assetjats per uns vils professors inflamats de rancúnia.

Però ha passat el temps, més d’un any, i resulta que la justícia espanyola ha arxivat la causa contra els docents. Tot i que la fiscalia ha recorregut contra la decisió, el cert és que no han trobat indicis per condemnar-los. És a dir, de tot aquell enrenou, de les televisions davant l’institut per recollir declaracions, àvides de sang; de les hipotètiques dianes al clatell dels fills de guàrdies civils; de les comparacions amb els anys de plom del terrorisme; de tot allò, res. Els professors simplement van entendre que educar també vol dir posar sobre la taula els problemes que afecten la comunitat i oferir eines per debatre’ls i viure la història no pas com a comparses sinó amb coneixement de causa. És a dir, van fer la seva feina. El tuit de disculpa de Rivera no s’ha publicat. Perquè no existeix. En la dinàmica dels temps que corren, importa només l’arc que es tensa i la fletxa que en surt disparada. Amb el buirac ple de noves fletxes que faran mal i incitaran a l’odi, ara sí. Ara sí: la infàmia de l’acusació burda, del dit que marca el camí de la ira, del menyspreu. La covardia és no reconèixer l’excés malvat que va ferir persones dignes, mestres responsables. La valentia és admetre que la veritat venç la injúria. Però això no figura a la seva llista de prioritats morals.