A la tres
Tal faràs, tal trobaràs
“Una persona que és incapaç d’arribar a acords amb ningú ho té pelut per dirigir un estat
Per allà l’octubre del 2015 feia poc que hi havia hagut eleccions al Parlament de Catalunya. La situació no era fàcil: Artur Mas havia guanyat les eleccions encapçalant la llista unitària de Junts pel Sí i necessitava la CUP, que posava com a condició el cap de Mas per avenir-se a investir el nou govern. Finalment se’n van sortir i Carles Puigdemont va pujar a la presidència de la Generalitat. Mentrestant, a Madrid, es feien un tip de riure. En plena efervescència del procés, Rajoy i els seus atiaven la pressió sobre l’executiu dient que mira si n’era d’inútil l’independentisme que no servia ni per formar govern, però que era normal tenint en compte que s’havien de vendre als radicals de la CUP. És clar que els del PP no eren els únics que feien mofa de la dilació del procés postelectoral. Els socialistes feien el mateix: aprofitar-se de les negociacions enquistades per carregar contra l’independentisme. I ho feia per boca de Pedro Sánchez.
Diuen que el temps posa tothom al seu lloc. A Catalunya finalment hi va haver govern i va venir el que va venir després. En canvi, Mariano Rajoy es veia obligat a repetir amb posterioritat unes eleccions generals perquè ningú no volia pactar amb ell. I el que ha passat amb Pedro Sánchez va pel mateix camí.
L’arrogància que els dos presidents espanyols han demostrat a l’hora d’haver d’iniciar negociacions que els permeti una majoria a la investidura és antològica. Ni els uns ni els altres han tingut cintura per cedir ni un mil·límetre en les seves pretensions. La fatxenderia del PP, sobretot mentre ha tingut majoria absoluta, ha estat incontestable. Per tant, que ells no s’entenguin amb ningú fora del seu cercle, no és sorprenent. Però en el cas de Sánchez denota que la Ñ és igual per a tots, sigui de la banda que sigui. Una persona que és incapaç d’arribar a acords amb ningú ho té pelut per dirigir un estat. Tot i unes abstencions gratuïtes donades per moltes formacions. És clar que les alternatives són tant o més terrorífiques. Mentrestant, el panorama continua sent desolador.
