Egòlatres i trilers

No em sento caritatiu davant el que hem vist al recent debat d’investidura de Pedro Sánchez. Tampoc és la pietat la que mou la meva ploma davant tal desori. Els que de la política en tenim una concepció seriosa i clàssica, tan sols podem estimar amb avaluació positiva la facilitat d’esgrima dialèctica d’uns i altres. Però entre la forma i el fons no sembla haver existit relació. Com va dir Rufián en una cita clàssica, potser fora del seu abast cultural, “fortiter in re” (consistent en el fons de la tesi) poc hi va comparèixer el “suaviter in manera” (suau en la forma), atès que les formes van ser denses i amb arestes, i el fons sovint va resultar una lletania d’al·lusions històriques (Vox) o un repertori d’egos transcendits de la seva pròpia dimensió.

Els ENTRETENIMENTS argumentals sovint tenien més relació amb la matemàtica dels egos que amb la substància de les urgències polítiques del moment. El mestre Sánchez va recórrer a predecessors seus de la “secta del gos”, aquells genis de la Grècia clàssica que matisaven la paraula al seu gust com a excel·lents sofistes ensinistrats per l’específica circumstància. Pedro Sánchez hi va posar ganes a un discurs que més s’assemblava a una carta als Mags d’Orient que a una respectable proposta programàtica “Alícia al país de les meravelles”. Rigorosament impracticable. En les rèpliques recorreria a la lògica dels cínics en lloc de persuadir.

El mestre dels egos –Sánchez a part– va esdevenir Pablo Iglesias, venedor de fantasies imaginàries i de somnis que no aguanten la regla de multiplicar i dividir a l’hora d’una psicoanàlisi. El van titllar d’“estalinista” i es va empassar l’envit. Li van sobrar arguments de triler a l’hora del repartiment de gràcies i de béns, regals de la butxaca aliena de la martiritzada classe mitjana, i es va quedar tan tranquil. D’on vindrien aquests rius de diners per complir tal diarrea d’oferiments? Però si el Deute ens devora...! Però si la UE exigeix retallades i sacrificis per aprimar el dèficit de l’Estat! Què li deu importar a aquest professor que professa totes les demagògies i utopies més extremes del neocomunisme? Es reparteix el que hi ha, no es garanteix l’impossible. En aquest cas l’engany és obra de trilers. Això del joc del gat i la rata en les suposades negociacions per un repartiment de carteres, de funcions o disfuncions, va ser com una exhibició de màgia entre dos notables mentiders. ¿De veritat es creuen els dos líders de l’esquerra que tot caprici es pot convertir en dret i qualsevol proposta és capaç de fabricar els recursos necessaris? Tot un monument a la vanitat o potser a la banalitat d’una esquerra que viu al territori dels somnis.

A les dretes va haver-hi de tot: uns “trigèmins” –va dir enginyosament Rufián– que en res s’assemblen a les nostres ancestrals Pili i Mili, sinó que cada un apunta el nas cap al seu racó. Casado probablement va ser el més encertat. Algú més solvent que el desastrós estrateg de les eleccions generals de l’abril passat, li devia esmolar el llapis en el seu serè discurs. Va exercir de líder de l’oposició en la mesura de la seva prudència. Ni va oferir impossibles ni el van seduir els rampells que en grau exagerat van ploure de la boca d’un Albert Rivera cada dia més desconcertant.

El ‘pla Sánchez’ sembla molt senzill: el poder a qualsevol preu. Es tracta de l’Everest de l’egolatria. Però la fàcil dialèctica de Rivera es va perdre a la jungla de “la banda” (òbviament tots els afectes al nacionalisme perifèric), una apel·lació per ofendre innecessàriament als que constitueixen el nexe del problema més greu de l’Espanya d’avui, cada dia més machadiana, més polaritzada en aquest conflictiu nord-est peninsular: Euskadi, Navarra i Catalunya. Just del que no va voler ni volia parlar Pedro Sánchez, conscient del joc satànic que comporta per a la futura estabilitat d’Espanya, més que per a la seva pretesa unitat, perquè de recursos a la Constitució ja n’hi ha. Però, en paraules de santa Teresa d’Àvila, “el diable sap més per vell que per diable”, ergo, ni esmentar-lo.

I en aquella cridòria tremendista de Vox i el grapat de “mixtos” amb afany de destacar. Laura Borràs accentuant la seva exagerada impostura; Rufián recorrent al santoral d’Oriol Junqueras i apadrinant el pacte de Sánchez amb Iglesias (¿tan d’esquerres són els d’ERC?); el navarrès tirant en cara el despropòsit d’un govern antinatural en els seus feus; mentre el càntabre, entestat a imitar el PNB per rendibilitzar el seu únic vot; els canaris a la seva, com el bonàs de Baldoví, que tracta d’investir sant Vicent Ferrer per arreglar el nyap, etcètera. I el PNB a la seva també, a recollir privilegis sota la capa d’estadistes.

Així, van acabar pitjor que van començar. Ni pactes ni entesa ni govern; quasi tres mesos perduts i a començar de nou. La conclusió surt sola: a) una generació de líders lluny de ser-ho; b) una falta total de responsabilitat davant les urgències que Espanya té plantejades; c) una sobredosi d’estratègies; d) un eclipsi d’estadistes amb talent; e) abundància de mediocritat; f) un escenari polític en què l’aspirant a governar va voler estalviar-se l’espoleta del moment: Catalunya. Al final, necessari retorn a les fonts del classicisme: “Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?” (Ciceró a les seves Catilinàries, en el seu discurs de 8 de novembre del 63 aC). Jo només explico el que he vist.