Ja fa quaranta anys

Era el 7 d’agost de 1979. En aquells moments, el qui subscriu aquestes ratlles era alcalde de Lloret, acabat d’elegir en les primeres eleccions democràtiques, i, al voltant de les deu del matí, es dirigia precisament a una reunió de treball a la Diputació de Girona. En passar pel tros de carretera anomenat Coll Estret vaig veure que sortia, de la boscúria del cantó de ponent, una columna de fum. Ja feia dies que ens sobresaltaven contínuament petits incendis i s’endevinava una mà criminal que els atiava. Aquell dia la va fer grossa. Posat en contacte amb els serveis d’extinció municipals, em van dir que ja havien estat avisats i ja ho intentaven controlar. El foc, però, va anar en augment i va acabar superant la carretera, tombant pel vessant dret, i agafant els arbres de la urbanització Los Pinares. La tragèdia havia començat. De retorn de Girona ja no vaig poder accedir directament a Lloret i vaig haver de voltar per Blanes. Vaig menjar alguna cosa a casa i, de seguida, vaig incorporar-me al grup de bombers i voluntaris que operava al sector de l’Àngel. Allà vaig rebre la notícia que es veia alguna persona calcinada en un rost arran de la carretera vella, al revolt de la Paella. Ens hi vam desplaçar. I a mesura que vam anar davallant entre els arbres, vam anar trobant-nos amb un espectacle dantesc: vint-i-una persones cremades, onze d’elles apinyades al fons del barranc. Havien buscat la sortida per un carrer de la urbanització que era un cul de sac i, com que veien la carretera a l’altra banda del barranc, els va semblar que serien a temps de travessar i no els fou possible. Molts dels que van morir eren gent humil que s’havia comprat una parcel·la que no havien pogut ni edificar, però que els servia per instal·lar una tenda de campanya i passar-hi les festes en família. Recordo que, quan es va esvair el foc i el fum, encara hi vaig veure, en una, la carcassa de la tenda i una pilota d’una de les criatures que hi havia estat jugant feia poc. Les imatges i els records d’aquell fet no se m’esborraran mai i romandran sempre amb mi els noms d’aquells lloretencs d’adopció de les famílies García Sánchez, Pons Gordillo, Molina, Sánchez Flores, Hernàndez i Caparrós. El més gran tenia seixanta anys –una dona– i el més petit –un vailet– nou mesos. Catorze dels morts tenien menys de vint anys. No els oblidaré mai. També formen part de la nostra història, del capítol tràgic, que inclou les imprevisions urbanístiques.