De set en set
Resistents
El llibre en català ha estat sempre un baluard de resistència pacífica, amable i culta de la nació. D’avui en vuit obriran a Barcelona la 37a Setmana del Llibre en Català. La resistència cívica i cultural no ens fa més poderosos que els altres, però sí més feliços i més nets de consciència. Ens ho envegen des de la mirada fosca dels mesquins, i per això no ens deixen viure lliures. M’han arribat aquest estiu dos llibres que condensen el valor ètic de la resistència enfortida per la cultura. Un és del professor Josep Maria Figueres, investigador tenaç de la història de la premsa, excavador infatigable dels fons periodístics. En l’obra Resistència (Ed. Base) ens ofereix tresors documentals sobre l’abast de la censura i la repressió, extrets de la fondària de les hemeroteques. En l’altre llibre, titulat Art i cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962 (Ed. Àmbit), dotze experts descriuen els esforços sistemàtics del franquisme per castellanitzar la cultura en totes les seves expressions. Esforços inútils. Sota les dictadures, com sota democràcies jacobines, la cultura individual compartida és una fortalesa moral inexpugnable. Jordi Amat i Marc Gil Garrusta encapçalen el seu capítol amb un frase de Guimerà: “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.” És bo recordar-ho per tal d’envigorir ànims defallits davant escomeses supremacistes. Si la llengua és el botí més cobejat, els llibres són el seu baluard, fonamentat en lectors que el consoliden.