LA CRÒNICA
La planta de l’Odeón
El dia 3 de desembre del 1887 es va aixecar aquest plànol de la planta del Salón Odeón per a la seva propietària, Concepció Artau de Carreras. S’hi aprecia el resseguit de graons de la veïna escalinata de Sant Domènec, la plaça del Seminari a la part alta i les mencions dels veïns, entre ells el “M.Y.S. Gobernador”. Un dibuix esquemàtic amb les llotges que ocupaven gairebé tot l’entorn, mentre que el lloc central es descriu com a “salón”.
Després de més d’un centenar d’anys oblidat de tothom i desaprofitat com a local de pública concurrència, aquell enorme casalot surt de nou a l’actualitat en ocasió de publicar-se un intent de rehabilitació, fet que ha destapat immediatament la capsa de trons, donant-se per suposat que el que s’hi vol fer no és adequat. L’alarma ha sorgit sobretot al publicar-se que és un local per a quatre-cents persones. Altrament, aquesta cabuda apareix –segons va publicar el gestor cultural Joan Pluma, coneixedor de la matèria– en un article el dia 8 de juliol passat, perquè el pla –pla general del Barri Vell– “permet crear un local de 400 persones”, tot i que el mateix autor de l’article no s’hi manifesta a favor. Per tant no es tracta d’una pretensió dels llogaters, sinó d’una possibilitat reconeguda pel pla del Barri Vell, tan discutible com es vulgui, però que hi figura. Ens cal distingir, fins on sabem, entre la propietat, i l’ús que se’n vulgui fer pels possibles ocupants. Els promotors de l’immoble, la família Casals, tenen acreditat l’honor de ser els principals rehabilitadors d’edificis del Barri Vell. La llista d’intervencions que han realitzat és espectacular, fins a l’extrem que si avui aquest espai urbà presenta una bona imatge en bona part és degut a les seves iniciatives, que han fet tornar a la vida i a l’ús privat molts casalots que estaven morts de fàstic. La mare Casals, amb el seu cabàs, anys enrere va aconseguir l’adquisició d’un munt d’immobles, entre els quals el cinema Modern, que després va cedir a l’Ajuntament a requeriment de l’alcalde Joaquim Nadal –i aquesta família sempre ha procedit amb seny en les rehabilitacions, amb un visió afinada del que es podia portar a terme en cada cas, i vencent no poques dificultats–. Sembla que aquesta trajectòria hauria d’avalar el que hi puguin projectar, amb tots els riscos que comporta, i els vistiplaus que hauran d’aconseguir. És una sort que s’hi atreveixin. Una altra qüestió és la utilització que s’hi pretengui donar: els llogaters que vulguin fer-ne un aprofitament públic, amb afluència de clients i de serveis, hauran d’adequar-se “evitant desequilibris i preservant valors patrimonials i ambientals”, com ja assenyalava l’autor de l’article abans citat.