Era ahir

Explica Stefan Zweig a les seves aclamades memòries d’un europeu: el món d’ahir, després de la primera guerra mundial, Àustria, aquell país creat artificialment pels estats victoriosos no podia existir independent ni tampoc volia existir independent. Diu Zweig que “per primera vegada a la història es va donar el cas paradoxal que un país es veiés obligat a acceptar una independència que rebutjava amb porfídia”. Mentre que Àustria es volia tornar a unir als estats veïns d’abans o amb Alemanya, aquests no en volien saber res d’una Àustria empobrida, sense farina, ni pa, ni carbó, ni petroli, i perquè tenien por que tornessin els Habsburg. I d’altra banda els aliats havien prohibit l’annexió a l’Alemanya vençuda. De manera que a un país que no volia existir: la República austroalemanya se li ordenava: “Has d’existir!”

El pas dels anys, amb una guerra afegida més, i de nou amb aquell trossejament i vigilància aliada que recull Graham Green a El tercer home versionada al cine, amb aquella tonada que se’t clava al cervell ni que no vulguis. Aquella Viena que havia donat a començaments de segle XX tota una explosió d’idees en arts, política i pensament, que el professor de Princeton Carl E. Schorske sistematitza a un assaig de títol La Viena de fin de siglo. Un trencaclosques on hi ha Freud, Klimt, Otto Wagner, o Schönberg, i on l’art busca sortides quan l’esperit europeu no ofereix utopies satisfactòries. Aquella altra Viena del segle XVIII connectada amb la Barcelona on l’emperadriu Elisabet Cristina es va casar amb Carles III a Santa Maria del Mar. De fet ja s’havien casat per poders a Àustria però el 1708 es va traslladar primer a Mataró per finalment fer entrada triomfal i cerimònia a l’agost a Barcelona. A la seva tomba hi ha una escena del port de Barcelona amb aquelles estampes que ens remeten al 1714. Ho veig a Instagram, i tinc ganes d’anar-hi.

Les batzegades de l’ahir, la mirada enrere pot fer salts i talls molt diversos. De quina manera ens ajuda fer aquest salt per interpretar el present? Quina és l’òptica adient? Qui ens ho explica? Amb quin mitjà: llibres, cine, art, xarxes? Quina és la lliçó del passat? Hi ha voluntats, errors, accidents, direccions, qui atorga existències, altera vides, i acaba conformant els mapes?