La bona gent i els dubtes

Ho reconec, fa mesos que he decidit pràcticament aïllar-me des d’un punt de vista informatiu. Només em preocupa el futur de l’economia i com pot afectar el futur d’aquells que m’estimen i el meu. I estic força sorprès pels paral·lelismes que hi ha entre juliol-agost-setembre del 2007 i ara. Aleshores érem a punt de ser víctimes d’una gran explosió i ara també –si fem cas dels molts analistes que han encès senyals d’alarma amb fonament–, però als informatius no trobareu les claus que recomanen prendre precaucions per a un nou crac el 2020, entre aquestes no endeutar-se més. Si realment l’economia europea i la mundial fan un pet ens n’assabentarem quan no en puguem fugir.

Mentrestant, aquí continua la distracció: polítics espanyols incapaços de posar-se d’acord pel repartiment del poder i que poden cometre l’estupidesa de portar-nos a unes noves eleccions (per favor deixem de comptar-nos...), i uns polítics catalans que es mouen entre la ineficiència i la incompetència; amb els dos partits independentistes embolicats a canviar-se els papers històrics.

I mentre això passa, la bona gent, aquella que va començar tot això –perquè, recordem-ho, van ser ells els que van iniciar el més semblant al que ha estat una revolta en aquest país en els darrers 300 anys–, s’ho mira entre incrèdula, expectant, farta i esgotada. Me’n faig creus cada cop que passo per sota dels ponts de l’AP-7 i em trobo independentistes brandant banderes i saludant els conductors. Ho trobo admirable, malgrat que em provoca una infinita tristesa pensar que hi ha qui està disposat a allargar aquesta agonia fins a l’infinit només per ser el partit majoritari en una situació de colonialisme 2.0. Quan arribi el moment, aquests i d’altres que tindran por de perdre un cert estatus, es pensen que podran dir-li a la gent: “Marxeu cap a casa, que això ja ho rematem nosaltres.”

La gran errada de la bona gent va ser arribar a l’errònia conclusió que havia arribat el moment de la política, obviant que si tu no controles la situació d’altres ho fan. Els partits van ser prou hàbils per fagocitar els actius del moviment social i controlar les organitzacions cíviques per posar-les al seu servei. La bona gent té mil dubtes: què hem de fer?, ens hem de continuar esperant?, esperant què?, això dels presos polítics com ho arreglarem?, i com farem tornar els de l’exili?, i Espanya quan afluixarà i ens donarà alguna cosa per petita que sigui?, hem perdut o estem en un temps mort etern? De tot això en parlàvem ahir amb uns bons amics. De fet, si avui estic escrivint aquest article és sobretot per culpa d’un d’ells, que em va traslladar reflexions que en molt bona part comparteixo i que vull compartir amb els lectors.

Hi ha una cosa que tenim clara: totes les cartes, per totes les parts, estan posades sobre la taula. N’hi ha un que juga fort, que hi va amb tot, que és l’Estat espanyol, que abans de perdre la partida cremaria la taula; n’hi ha d’altres que, en lloc de portar a terme una estratègia comuna per guanyar un joc complicat, es miren constantment de reüll per veure qui té millors cartes mentre es claven coces per sota la taula. N’hi ha d’altres que saben perfectament que la cosa es va perdre fa temps i que tenen les cartes de boca terrosa perquè no volen que ningú els vegi el joc. Si cal, al final, tiraran les cartes cap per avall a sobre de la taula, i diran que el resultat ja els ha estat bé; que ells ja sabien que amb professionals millor no jugar-hi.

Ara bé, assegut en aquesta taula hi ha un jugador més, que és el que va obligar tothom a jugar, quan es va seure el primer sobre la taula. És aquest jugador, el mateix que està carregat de dubtes, que ha de decidir si es retira del joc o hi va. Ara bé, hem de ser conscients de les conseqüències d’anar-hi, però també de les de no anar-hi. Anar-hi vol dir ser conscient que algú pot treure el revòlver i, tot acusant-nos de fer trampa, disparar a tort i a dret. No cal dir que algú caurà ferit i que d’altres moriran. Però hi ha partides que la història del món ha demostrat que quan el jugador que tens al davant és més fort –que és sempre– hi ha decisions que es paguen amb la vida dels jugadors i de persones que tan sols eren al bar fent un whisky.

Ara bé, què comporta no anar-hi? D’entrada, perdre tot el capital acumulat mentre es portava la iniciativa del joc i, de l’altra, deixar la porta oberta perquè el guanyador ens destrueixi. Perquè aquest guanyador no en tindrà prou amb els nostres diners, perquè el que vol ara i sempre ha volgut és humiliar-nos i, aquest cop, aprofitar-ho per emportar-se la taula perquè estiguem anys abans de fabricar-ne una altra que serveixi per a alguna cosa més que per menjar a terra allò que ens serveixen fred i amb una dosi excessiva de sal.