Miguel Hernández

Miguel Hernández, un dels grans poetes en llengua castellana del segle XX, va morir d’una bronquitis agreujada pel tifus i la tuberculosi a la presó d’Alacant (actual Palau de Justícia i antic Reformatori d’Adults de la ciutat d’Alacant on el 1936 havia estat afusellat José Antonio Primo de Rivera) el 28 de març de 1942. La mort de l’autor de Para la libertad evidencia la situació penosa de les presons franquistes en els anys posteriors a la guerra civil. Als centres de detenció s’amuntegaven centenars de milers de presos republicans.

Després de la guerra civil, l’Espanya franquista era un enorme camp de concentració i de treballadors forçats. Només l’ofensiva final sobre Catalunya havia deixat més de 108.000 presoners, que van incrementar el total de soldats capturats durant l’ofensiva d’abril-novembre de 1938. Mentre va durar la guerra a Catalunya els presoners eren enviats, principalment, als camps de concentració de Miranda de Ebro, a Burgos, que era un camp de classificació i distribució; de Deusto, a Bilbao; de Barbastre, a Osca; de Saragossa, de Cadis, de Castelló i de San Marcos, Picadero i Santa Ana, a Lleó. Un cop acabada la guerra, els presoners republicans eren enviats a camps de concentració i presons del País Valencià (Los Almendros, Albatera, plaça de braus d’Alacant, Portaceli, Moncofa i plaça de braus de València) i els habilitats a Catalunya: el convent de les Penedides, el Seminari Vell (després reconvertit en presó), el convent de les Esclaves de Maria i la Seu Vella (la catedral vella del castell) a Lleida; el Ciment (magatzems de ciment prop de l’estació) i la Universitat a Cervera; els convents de La Salle, de la Vetlla i de les Oblates, els Hermanos de la Doctrina Cristiana, la caserna d’Almansa, el Seminari i Pilats (poc després esdevindria presó) a Tarragona; el dipòsit de presoners a Reus; “el Cànem” del carrer d’Enna (Poblenou), Sant Joan d’Horta i el Palau de les Missions (Montjuïc) a Barcelona; al Seminari (després fou presó) i al castell de Sant Julià de Ramis, a Girona, i “la Carbonera”, a Figueres. La relació és una breu mostra de la barbàrie franquista que alguns s’entossudeixen a esborrar i oblidar.

Abans de morir a la presó, però, Miguel Hernández havia estat sentenciat a mort el març de 1940 –pena reduïda posteriorment a una condemna de trenta anys de reclusió– en un consell de guerra presidit pel jutge Manuel Martínez Gargallo, que, abans de la guerra civil, segons els treballs de Juan Antonio Ríos Carratalà, havia estat un humorista de la denominada “L’altra generació del 27” i sota el pseudònim de Manuel Lázaro havia publicat a Buen Humor, La Voz, Cinegramas, ABC, Cosmópolis i Blanco y Negro. Després de la guerra, com a titular del Tribunal Especial de Premsa, no va dubtar a sentenciar a mort companys de professió com l’escriptor i periodista Diego San José. En la seva activitat judicial va comptar amb la col·laboració de l’alferes Antonio Luis Baena Tocón, que actuà com a secretari en el consell de guerra de Miguel Hernández, i del fiscal Juan Pérez de la Ossa y Rodríguez.

Tot plegat ve a tomb arran d’un dels episodis més esperpèntics viscuts en el món acadèmic. El passat mes de juny, un fill de Baena Tocón va apel·lar al dret a l’oblit digital per demanar a la Universitat d’Alacant (UA) que suprimís dels seus arxius digitals els treballs del catedràtic de literatura espanyola Ríos Carratalà on s’esmentava el seu pare i el paper que va jugar en el consell de guerra del poeta d’Oriola. I el que resulta més sorprenent és que, inicialment, la universitat va accedir a la petició i va esborrar tot rastre digital de l’antic alferes.

Hi ha qui ho considerarà una anècdota ja que finalment el 30 de juliol es va produir una rectificació que salvaguarda el dret a recuperar amb rigor allò que realment va succeir. Però, en tot cas, és una anècdota que evidencia que hi ha una societat malalta capaç de blanquejar i intentar ocultar el passat –fins i tot vuitanta anys després!– de la mateixa manera que blanqueja i dona credibilitat democràtica i càrrecs institucionals als hereus del franquisme, mentre sotmet a judici i vol condemnar els que exerceixen el dret democràtic de votar i deixa les despulles del dictador en l’infame mausoleu que es va erigir a si mateix amb el treball i les vides de milers de presos republicans. Però, és clar, dels dictadors i assassins polítics més cruels sempre existeix la versió amable dels familiars més pròxims i la seva brutalitat contrasta amb la visió idealitzada que conserven molts dels seus descendents. Ves per on!, eren bèsties en l’exercici del poder però amables pares de família.

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.