Nostàlgia de futur

Et trobo a faltar i no ho vull, ni m’agrada, ni em fa ser més creativa. Que consti que no enyoro la idea que tenia de tu, falsa i patètica com tot pensament sense evidències reals. De fet, sembla estrany que t’enyori, oi? Si ni tan sols sabia qui eres, en realitat. Et coneixia a trossos, et veia a estones, et volia sempre. Com el poeta, tinc l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Em sembla que també gasto una mena de nostàlgia de futur. Hi ha nostàlgia de futur, ho sabies? Penso el temps en sentit invers i somnio cap enrere. Seríem més savis, si trobéssim a faltar allò que encara no ha passat. Nostàlgia és una paraula que suma nostos (en grec, retorn a casa) i algos (en grec, dolor). Anhel agredolç del passat, diuen. L’enyor és un puta: esborra els mals moments i magnifica els bons. Confondre molins amb gegants, perquè ens entenguem. Aquest esplín que escrivia Baudelaire trasbalsa, provoca tedi, de vegades emprenya i genera un desig immens de resoldre la distància insalvable que ens separa. El dia només arriba després de la nit, ja ho sé. Tinc palmeres turqueses dins els ulls. El cafè descafeïnat és més fosc que el que porta cafeïna, però segueix sent cafè. Qui sap si algú amb dos dits de front algun dia inventarà un succedani del teu somriure clar, de la teva mirada neta, de la conversa distesa que no vàrem mantenir mai. Mig esmicolada per la por, encara trec pit i ploro el dol a hores petites.