Més savis

La nostra és una societat contradictòria i feixuga, i fins que la indignació no ens eleva prou col·lectivament i no notem l’impuls de l’esperança no és fàcil de mobilitzar. L’1 i el 3 d’octubre en són exemples claríssims. Ara mateix, però, no només s’han esvaït les esperances sinó que la indignació sembla que ha estat substituïda per la resignació i el desconcert. Només la injustícia feridora i humiliant dels presos i dels exiliats manté una certa tensió i impedeix l’abandonament general. Abans del xoc, els més optimistes de l’indret deien que la democràcia espanyola no es podia oposar a un moviment cívic i pacífic sense autodestruir-se, sense degradar-se.

És obvi que van errar de ple; la democràcia espanyola no només ha baixat uns quants graons en l’escala de la degradació sinó que ha permès que en la seva carcassa política formal s’obrís una escletxa prou àmplia perquè emergissin les pulsions feixistes que, probablement, des de l’origen es mantenien ocultes entre les vísceres del sistema. Creix la repressió, l’autoritarisme, l’arbitrarietat, la discriminació i, a la vegada, les raons, les motivacions i la solidesa de les ànsies independentistes, encara que de moment no trobi canals per expressar-ho. Tot arribarà. Hem estat testimonis –i víctimes– de com el poder i el sistema es defensen; com es construeix i s’imposa una realitat paral·lela, com es criminalitza un moviment pacífic; hem vist quin ha estat el paper dels grans mitjans de comunicació, les grans empreses o la corona, i també què es pot esperar de l’Europa dels estats, els interessos i la hipocresia. Hem vist que això que s’anomena democràcia és un sistema de poder amb principis molt vagues, i fins a quin punt el règim del 78, el de corrupció estructural, el de les portes giratòries, el de les múltiples complicitats entre poder polític, econòmic i mediàtic, està disposat a tot per sobreviure. I com el poder econòmic en majúscules, aquesta cosa imprecisa i fosca que actua instintivament en defensa de l’ecosistema que l’afavoreix, proporciona quan cal: Trumps, Bolsonaros, Salvinis o Abascals, per donar resposta al desconcert, la misèria i la frustració.

En els darrers temps, des de l’aporellos, fins al paperàs de la justícia, passant pel cinisme dels periodistes de la cort, hem vist més mons escruixidors que el replicant de Blade Runner i no hauríem de deixar que la nostra experiència acabi perduda com llàgrimes sota la pluja. Hauríem d’haver esdevingut no només molt més savis i republicans sinó també molt més revolucionaris. Hem vist i sabem prou coses per notar, fàcilment, que la força de la indignació ens eleva i ja només ens queda buscar l’esperança i el projecte que ens ha d’empènyer endavant. Que l’adversari sigui un règim corrupte, que busca complaure l’Íbex, que menysprea la diversitat o la sostenibilitat i que en relació a drets bàsics com habitatge, sanitat o educació, genera víctimes contínues, ens hauria de donar alguna pista.