Tribuna
Polítics responsables
“¿S’està fent tota la feina necessària, amb fermesa i amb mà esquerra, per assolir una posició comuna davant la brutal agressió de l’Estat que ens caurà al damunt amb la sentència?
Dilluns passat, l’Ajuntament de Barcelona va celebrar ple municipal i l’alcaldessa no hi era... perquè estava de vacances. Tampoc no hi van assistir sis regidors de Barcelona en Comú, és a dir, de l’equip de govern, per la mateixa raó. La veritat és que ho trobo incomprensible. Tothom té dret a fer vacances, naturalment, i trobaria normal que, com fan els parlaments, l’Ajuntament de la capital catalana no celebrés sessions al pic de l’estiu, justament perquè és el moment en què tota l’activitat habitual es paralitza. Però si, per la raó que sigui, el ple s’ha de convocar, l’alcaldessa i els regidors estan obligats a deixar en un segon pla les seves conveniències personals i familiars per assistir-hi. És senzillament un acte de responsabilitat, obligat per a unes persones que formen part del consistori i del govern perquè, assumint la representació dels seus conciutadans, així ho han acceptat, de manera voluntària. La cosa s’ha agreujat en aquest cas concret perquè precisament en aquesta sessió es tractava de debatre una qüestió tan sensible com la sol·licitud de creació d’una comissió d’investigació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils. La moció va aprovar-se, però l’alcaldessa i més de la meitat del seu grup simplement no hi eren. Exemplar.
No és l’únic cas, és clar, d’actuacions de polítics que ranegen la irresponsabilitat més temerària. Em refereixo naturalment a tot l’espectacle que ha envoltat la investidura per a la proclamació d’un president del govern espanyol. Passats els dies i les setmanes, encara ara ens costa de creure i entendre a què ha obeït tot el sainet que hem presenciat. Reduint les coses al seu contingut essencial, tot plegat consistia a prendre les disposicions necessàries per aconseguir que un partit en minoria obtingués els suports necessaris per poder tenir una majoria. Però el procediment adoptat, que xoca frontalment amb els que sempre han regit a les democràcies més consolidades, ha estat enrevessat i tortuós. Hem vist un candidat que suplicava l’abstenció o el vot favorable dels partits que se li oposen de manera directa, que es negava a parlar amb minories que podien ajudar-lo en la suma necessària i que maltractava obertament la força que més falta li feia. Primer perdent el temps amb presumptes governs de cooperació o de col·laboració i després, quan el foc del debat entre els possibles socis ja estava ben escalfat, llançant ofertes de coalició inacceptables.
Ningú, en definitiva, ni tan sols molts dels seus seguidors més fidels, no sap quin era realment el propòsit de Pedro Sánchez, més enllà del càlcul probable de convocar unes noves eleccions que, potser, li donarien una majoria més còmoda. Mentrestant, ja s’ha batut un rècord: Javier Pérez Royo recordava aquests dies que la repetició d’eleccions per la incapacitat d’investir un president del govern no s’havia produït en cap democràcia europea després de la Segona Guerra Mundial. Perduda la votació d’investidura, el candidat fallit ha fet ara una roda de reunions amb entitats socials i econòmiques que no li poden resoldre el problema i continua tancat a reobrir el diàleg amb els qui li podrien garantir una majoria. Simultàniament, un rei que hauria de guardar sempre silenci ha trencat de nou aquesta norma sagrada i ens ha fet saber la seva opinió sobre l’assumpte. El fet és que, des de fa gairebé quatre anys, Espanya continua sense un govern pròpiament dit.
El tercer cas de manca de responsabilitat política que podem esgrimir no s’ha consumat encara, però ja s’apunta en l’horitzó de després de les vacances. Tothom sap que a la tardor hi haurà una sentència judicial que condemnarà els presos independentistes, i molts ciutadans de Catalunya viuen en una incertesa absoluta sobre quin serà el mot d’ordre dels seus governants sobre el que haurem de fer en aquest moment. I no parlo ara del debat pertorbador i anguniós sobre les relacions entre partits i entitats sobiranistes, ni tampoc del disseny de la manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany. Parlo més aviat del lideratge polític que necessitarem per donar resposta a la brutal agressió de l’Estat que ens caurà al damunt. ¿S’està fent tota la feina necessària, amb fermesa i amb mà esquerra, per assolir una posició comuna en un moment tan complicat? Arribar a la sentència amb un moviment independentista descoratjat i dividit, amb una manca de lideratge clar que marqui una estratègia comuna, seria una altra prova d’irresponsabilitat que no ens podem permetre. I aquí ens hi va molt més que la campana vacacional de l’alcaldessa Colau o les estranyes trifulgues del president espanyol...