El mur

Fa mandra, molta mandra, conviure amb un estiu tan calorós i, a més, al mig d’un reguitzell d’incerteses polítiques. Quan tot ho refiem a un setembre clau, es cultiva la malfiança en uns i altres. L’ambient està en hores baixes i es dubta del lideratge de les formacions polítiques, però a la vegada se sap que sense els partits no hi ha possibilitats de futur.

La realitat és que som davant del mur i aquest és massa alt per saltar-lo. Som un poble que fa castells, però el mur és molt alt i massís. Havíem cregut (i alguns ho havien predicat) que seria fàcil i no vam saber valorar la força de l’Estat i la seva capacitat de recursos. I, encara, l’habilitat per muntar un relat, fins de ficció, que es pogués imposar sense cap mena d’escrúpol. Tota la força de l’Estat per apuntalar el mur de la injustícia.

Contra la força de la raó, la raó de la força. I fins Pedro Sánchez té la gosadia d’amagar la debilitat entre els serrells dels moviments independentistes, tractant-los d’empestats amb els quals no es pot reunir i disposat a anar a noves eleccions abans de dialogar amb els “enemics de l’Estat”. Talment, el diàleg entre Catalunya i l’Estat és inexistent i res fa preveure un futur millor.

En hores baixes, la dreta unionista catalana intenta recompondre l’espai, amb uns socialistes que volen apoderar-se de la centralitat i la dreta-dreta que busca formes d’aglutinar el no-res, des de populars i ciutadans que semblen irrecuperables fins a una nounada lliga, els units per avançar i una readaptada societat civil catalana. Enfortir el mur, diàleg reservat als bons nois i fidelitat als principis establerts per Madrid. El setembre és a prop i no es pot defallir.