Unitat, per fer què?

Unitat, vet aquí un mot totalment prostituït políticament, que està provocant més mal rotllo del desitjat als que volem la independència. El darrer i els més incomprensible, que ha amoïnat tothom, és el pacte vergonyós de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, pacte que, donada la cultura del “peix al cove” dels exconvergents, és difícil de no veure-hi quelcom més (?), quan l’han fet extensiu a una bona colla de consells comarcals...

Em centraré a parlar de política, però no de la que afecta els polítics, sinó els ciutadans en general i Catalunya en particular, per la qual cosa faig l’anàlisi i la diagnosi, des d’una perspectiva de país sense cap restricció ni condicionament. Crec que: esgrimir el ball de cadires que hi ha hagut en els ajuntaments d’arreu, entre aquests els de Sant Cugat i Figueres, per justificar l’esmentat pacte, és un argument de baix contingut polític i, per contra, visceralment reactiu, per no dir venjatiu, i mancat de voluntat d’enfortir l’independentisme: donar amb safata d’argent a un dels adversaris més qualificats (PSC-PSOE), unionista de pro i declarat contrari a la independència de Catalunya, una excepcional plataforma per ressituar-se electoralment i per combatre el sobiranisme és, senzillament, una traïció al país i a la seva gent. És que ja s’ha oblidat aquella dita que es va fer viral: “ni perdó ni oblit”, quan tots els partits unionistes, també el PSOE, varen signar el fatídic 155 en contra de Catalunya, que no només va significar l’enderrocament del govern de la Generalitat i el del Parlament, sinó l’empresonament del vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras; el de la presidenta del Parlament Carme Forcadell, i cinc consellers més, junt amb dos activistes socials: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, així com l’exili pel president Puigdemont i quatre consellers, més dues diputades; el tancament de totes les delegacions de la Generalitat a l’estranger, la intervenció de totes les conselleries per part de la nefasta Sáenz de Santamaría, el judici contra el procés de l’1-O, i una fòbia que ja no dissimulen...

La unitat no és, ni pot servir, per fer candidatures unitàries per tapar la pròpia davallada o el creixement dels altres. La unitat cal que sigui per construir estratègies conjuntes que, corregint els anteriors errors, es planifiquin els objectius, tenint en compte el potencial sense límits (com ja s’ha vist) que oposa l’Estat espanyol a la voluntat catalana d’aconseguir poder aplicar el dret a l’autodeterminació nacional i la desitjada implantació de la República de Catalunya. Si no s’actua amb l’imprescindible rigor, el resultant serà com en aquest desencertat pacte, en el qual no hi ha guanyat res positiu per al país JxCat i sí, hi ha perdut, i molt, Catalunya!