Tribuna
No un repte, sinó dos
El catalanisme, en el decurs dels anys, amb més o menys intensitat, amb hegemonies polítiques més d’esquerres o més conservadores, ha estat la plasmació d’una voluntat social de fons, difusa i persistent: la voluntat d’autogovern i de continuïtat de la nació catalana. Aquesta voluntat s’ha focalitzat en dos reptes vitals, dels quals depenia i depèn l’existència de la nació. Un repte cap enfora i un repte cap endins:
1. Un repte cap enfora, consistent a plantar cara a l’assimilisme originari de l’Estat espanyol, de matriu castellana, i a aconseguir, per contra, el nivell d’autogovern més elevat possible i, en el millor dels casos, la transformació de l’Estat espanyol en un estat compost, expressió de la pluralitat nacional, cultural i lingüística que conté. Un repte que, quan resulta inviable o ho sembla, per causa del “silenci administratiu” més contumaç o del recurs a la catalanofòbia i a l’escarni, pot donar pas a una reacció rupturista dins de la societat catalana, per incerta que sigui l’aposta. I és que, en democràcia, no es pot faltar a la dignitat nacional d’un poble sense desencadenar un refús d’efectes imprevisibles. Passa a qualsevol país normal, i Catalunya ho és.
2. I un repte cap endins, consistent a integrar degudament les successives onades migratòries, particularment les d’origen espanyol, evitant la cristal·lització de comunitats separades, indiferents o en conflicte. Sabem que la fractura comunitària seria el final, perquè no hi ha nació sense el consens ciutadà que l’aglutina, sense un grau suficient d’identificació compartida. No s’equivocava l’assimilacionisme espanyol quan va apostar pel lerrouxisme: fer de Catalunya un territori amb dues comunitats nacionals enfrontades era el pas intermedi cap a l’assimilació. Vam saber oposar-hi un plantejament obert de país, amb un catalanisme d’intensitats diverses, que no entrés en col·lisió amb la identitat dels nouvinguts o, més enllà, d’aquest 60,6% (CEO de la Generalitat) que, avui, en graus diferents, se sent “català i espanyol”. Segur que Francesc Macià hi pensava, quan va proclamar “la República catalana” dins de “la Federació Ibèrica” i quan va permutar-la per la Generalitat dins de la República espanyola. I Lluís Companys, quan va proclamar “L’Estat català” dins de “la República federal espanyola”. I, particularment, Joan Reventós i Antoni Gutiérrez Díaz, quan proclamaven indestriables la causa de l’autogovern català i la causa de la democràcia espanyola. Prevalia, a més del sentit de realitat, l’imperatiu d’unitat civil del poble de Catalunya.
El “procés” ha tractat de donar resposta al repte cap enfora al marge del repte cap endins. Ho explica, en part, la gravetat del moment: la sentència de l’Estatut havia entrat en col·lisió amb el pacte constitucional, en invalidar el referèndum estatutari, instituït com a definitiu per la “constitució territorial”. Calia, certament, treure a passejar el santcristo gros. Però a costa d’oblidar el repte cap endins, del qual depèn la cohesió de la nació? No dic que es plantegés en aquest termes, però no és menys cert que així va resultar en el camp dels efectes sobre les dinàmiques socials. Massa gent es va sentir ignorada, quan no traïda en el seu compromís, sovint militant, amb Catalunya. Ara, ser bon català volia dir tallar amarres amb Espanya, amb els seus orígens? Això va llançar molta gent, decebuda o espantada, en braços del neolerrouxisme de Ciutadans, fins a fer-ne la primera força del Parlament de Catalunya. Així es desguitarrava perillosament la frontissa comunitària construïda pacientment per l’esquerra catalana i alimentada pel funcionament raonable de l’ascensor social abans de la crisi. En aquest context, la prioritat de bona part de l’esquerra va ser, abans que res, emparar els menystinguts, tot afirmant que el repte cap enfora mai no podia abordar-se deixant de banda la meitat de la nació i abandonant-la en mans de l’assimilacionisme espanyol.
No és un, sinó dos els reptes vitals que Catalunya ha d’encarar com a nació. Cal que això guiï els propers passos dels partits catalans. Sembla que s’ha iniciat la reversió cap l’esquerra del vot que s’havia aixoplugat sota el sostre de Ciutadans. Cal, ara, que l’energia generada pel “procés” sigui canalitzada amb intel·ligència política cap a una nova etapa de retrobament, en la qual tots dos reptes puguin abordar-se simultàniament. I caldrà també que el govern espanyol d’esquerra hi contribueixi de manera decisiva, recuperant el plet català del Codi Penal i retornant-lo a la taula de les solucions polítiques, d’on mai no hauria d’haver sortit.