Polítics pesadets

I –els que s’ho poden permetre– doctrinaris, i monotemàtics, i previsibles, etc. Parlem, és clar, no pas de tots: ens referim a una de les dues classes de professionals de la política. A la dels convençuts que són imprescindibles i que, pagats d’ells mateixos, van néixer per manar i manegar, que deia El retaule del flautista. No pensem pas en els de darrere del canyer, els que remenen les virolles des de la sala de màquines. Joan Fuster va deixar dit que en totes aquestes ambicions hi havia un punt d’indecència. Els contribuents solem tenir amics polítics en actiu, però és recomanable que, incontinents que són, com a l’infern de Dant, formin part del segon cercle d’amistats. És a dir, que, seguint la classificació que Josep Pla fa de les relacions: amics, coneguts i saludats, va bé que els polítics s’apleguin a la colla dels coneguts. Perquè els servidors públics solen ser persones –sempre generalitzem– que mereixen tota la simpatia mentre no s’hi hagi de sopar o dinar gaire. Que, quan som coincidents en aplecs familiars, actes socials o culturals, la petita marea humana de la trobada ens dilueixi a ells i a nosaltres, i que, mentre dura el hihihahà de la inauguració, presentació o aniversari de la neboda, les víctimes del polític sigui uns altres.

Sí, es pot canviar de canal o apagar-la, la tele. És el que fan molts quan les televisions públiques ofereixen tertúlies (?) protagonitzades només per polítics. Que deuen ser obligatòries i regulades per quotes: tants vots obté una candidatura, tantes hores de xuclar càmera que li toca al polític que envia la seva congregació. Però preguntem: mereix ser emès el guirigall dels lloros repetint el que en diuen “argumentari” del dia i els eslògans de cada partit? Ells haurien de saber que són reiteratius, previsibles i encotillats. I que si sortissin de la cleda i parlessin amb llibertat cridarien més l’atenció, serien escoltats pels gentils, generarien simpatia i, al capdavall, segurament vots. Perquè, benvolgut lector, ara jo li demano: no us atreviríeu a substituir els papagais que mal representen el seu partit i ser més eficaços? Amable lector que potser sou afí a una o altra església política, segur que més d’un cop heu pensat: si aquest mussol enviat –és un suposar– pel PP em deixés el micro, servidor, votant de la CUP –és un altre suposar–, faria quedar més bé en Bou i companyia. Tinc al cap el nom del sòmines ideal de cada partit per configurar la tertúlia política dels horrors, però no m’hi cap.