‘L’avi’ del Taller d’Història

Vaig conèixer la gent del Taller d’Història de Maçanet de la Selva l’any 1981, quan una colla de persones, conscients dels canvis irreversibles que sofria la població, van decidir aplegar-se per defensar el patrimoni monumental i històric –escrit i memorialístic– local. Recordo que vaig assistir a la primera trobada, que vaig veure anunciada a la premsa, convençut que anava a una conferència i em vaig trobar amb la presentació d’una mena de projecte, que dirigia el professor Joaquim M. Puigvert, i que tendia a la recopilació de la documentació antiga –especialment els pergamins dels masos– i establia unes pautes d’actuació. Aquella reunió inicial va donar fruit i el Taller d’Història es va constituir en un magnífic arxiu de documents i de fotografies, va publicar llibres, va restaurar el castell de Torcafelló, la capella de Valldemaria, la torre de telegrafia òptica, i va portar a terme encara moltes altres activitats que ara no cal inventariar. Quan hi havia reunió, destacava entre els presents, per la seva testa coronada per un immaculat cabell blanc, en Josep Reyné i Tarrés. Era un home culte, actiu, compromès amb el seu poble, afable, senyor, que t’explicava les coses amb goig, i que gaudia de tot el que es feia. Han passat els anys. He retrobat en Pito Reyner moltes vegades. Sempre tenia alguna novetat per comentar. Recordo que, en una ocasió, em va parlar que tenia unes cartes de la Caterina Albert (Víctor Català). En Josep ha mort el 5 d’agost als 99 anys d’edat. Paladejava ja la celebració dels cent però no ha pogut ser. Ha acabat el camí en el llindar del centenari. S’ha acomiadat també a les portes de la festa major de Sant Llorenç i la plaça de l’església de Maçanet, plena de garlandes de tots colors, a la sortida del funeral, semblava que deia adeu al seu fill entranyable vestida de gala. La llavor sembrada per en Josep Reyner –l’avi del Taller d’Història, com el definia el seu president Juli Campeny– perdura en la família –la majoria vinculats al món cultural– i en els seus amics i coneguts. Va predicar sempre amb l’exemple. A la missa exequial se’l va rebre i acomiadar amb música a càrrec del grup Nàiade, en el qual també hi té descendència. Maçanet ha perdut un punt de referència. No solament per aquells cabells platejats que permetien localitzar-lo immediatament, sinó per les seves prestacions personals constants, per la seva fermesa d’ideals, la seva dignitat i, alhora, una bonhomia exemplars.