Opinió

Tribuna

Lluís Llach

No fa gaires dies vaig seguir ben atentament l’entrevista que la periodista Sílvia Cóppulo va fer a Lluís Llach a TV3, oficialment retirat de la cançó però no de la vida compromesa en el nostre país i fins i tot més enllà. Els records d’en Lluís em van traslladar a una època que vaig viure intensament i m’agrada recordar. I el record principal és el del metge de Verges, el doctor Llach, pare del cantant, que ens el va descriure diria que gairebé a la perfecció (és normal, d’altra banda, el coneixia molt bé).

Un dia al matí passava jo per davant de la caseta dels Llach, més coneguda per “cal metge” o “cal senyor Llach”. El metge em va cridar i em va dir: “Mossèn, vol sentir el primer disc d’en Lluís? Acaba d’arribar.” Lògicament li vaig dir que sí i vam entrar a casa seva. Ja el tenia a punt i ens vam asseure amb tota solemnitat, com aquell que anava a fer una cosa important. Em sembla que només hi havia quatre cançons, o sigui que hi vam estar poca estona. En Lluís en l’entrevista ens presentava el seu pare com un home de dretes. I ho era, en puc donar fe. Però tot el que tenia de dretes ho tenia de bona persona. No recordo que mai ningú em parlés malament del metge. També puc dir que era el típic metge de poble en qui la gent tenia tota la confiança. En aquells temps la Seguretat Social funcionava com podia, sense mitjans, sobretot en els pobles petits amb un canvi de metge molt sovint.

En temes de salut, la gent no està de punyetes. El senyor Llach era de plena garantia, com a mínim per enviar-te a Girona si no ho veia gaire clar. I, això sí, si ho veia malament ell mateix acompanyava el malalt i no marxava fins que no el deixava en bones mans. I, per descomptat, estava de servei 24 hores, set dies a la setmana. A canvi de tot això, els clients estaven “aconductats”, que en deien, o sigui que pagaven una minsa quota mensual, que donava dret a tots els serveis sense límit d’horaris. El metge Llach exercia la medicina privada, per tant no li venia cap extra assegurat de fora. No sé quants pobles portava, però molts. Jo l’havia vist a Albons i a Tor i a Ultramort i a Jafre. I no diem a Verges, que era on tenia la seva principal clientela.

Doncs amb tot aquest sarau es va poder permetre el luxe de ser durant una bona colla d’anys el batlle de Verges. Tenia una imatge tan definida que només de tancar els ulls el veig igual a Verges; a Girona, on es va jubilar, o quan m’explicava l’èxit bestial del Camp Nou. Segur que no entenia la filosofia d’en Lluís, però mai, ni a mi, que era capellà a Verges, em va fer el més petit judici. S’ho quedava a dintre i no crec que mai expliqués a algú el que pensava.

M’ha semblat que ho havia d’esmentar en record d’una persona de qui no podria dir ni una paraula negativa. Era una bona persona, com es diu vulgarment, però en positiu. I em vaig sentir identificat quan en Lluís va parlar d’ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.