Els herois (4)

Com cada any, la seva mare va trucar-li per felicitar-lo pel seu aniversari. Però aquell dia la mare es va descomptar d’un any, i el va felicitar pel seu 48è aniversari quan ell –en realitat– en feia 49, d’anys. Glaçat per aquell error, ell ho va entendre tot. Tot, de cop i amb caràcter retrospectiu: va entendre la malura dels oblits cada cop més freqüents en la seva mare, aquella passivitat creixent, la restricció dràstica dels cuinats, l’alentiment, totes les fugues i pèrdues abans que aquella sospita fos oficialitzada amb el nom d’Alzheimer. També va entendre més coses. Va entendre que els pares són immortals. I que no podia ser de cap manera que la mare s’estigués fonent davant seu, aquella dona, que sempre ho havia tingut tot a punt i a l’hora, i que –com tantes altres persones de la seva generació– havia sacrificat qualsevol aspecte personal per pujar la família.

Des d’aquell antianiversari, el procés de degradació va ser galopant. I quan ell veia que la seva mare feia –debades– esforços titànics –tot de notes escampades arreu de la casa– per intentar apuntalar una memòria mínima que li garantís un cert domini de la realitat, ell només pregava en silenci perquè l’Alzheimer tingués aquell punt de generositat cínica que té: llevar la part de consciència necessària perquè el malalt ja no noti que la malaltia li lleva la part de consciència necessària.

Sis anys després, ell encara s’estremeix quan pensa que, cinc minuts abans de caure desplomada, aquell vespre la seva mare va ser capaç d’un últim gest homèric. Sense que ni la cuidadora se n’assabentés, es va aixecar del llit, va anar fins al telèfon i va ser capaç de recordar i marcar els nou dígits del seu mòbil. Es va disparar el contestador automàtic, en què va quedar gravat un missatge de protecció infinita: “Me’n vaig a descansar. Demà, vigila i estigues bé.”